Ser infèrtil: "Per mi no té res a veure follar i quedar-se embarassada"

Barcelona

La 'betaespera' és un període de temps que va des del final d'un tractament de reproducció assistida fins al resultat. Són 15 dies i una de les dones que n'ha viscut deu ho descriu com "llençar un paquet d'ous des de dalt de tot i esperar que un arribi sencer a la falda del cim que has fet". Unes paraules que es troben a 'Mai és una paraula molt lletja', de Maria Climent. El Balcó s'ha citat amb ella a la llibreria Central del Raval on es presenta el seu llibre. De la Maria ja ens van enamorar dues novel·les anteriors, 'Gina' i 'A casa teníem un himne'. Ara, en aquest cas, la novel·la de Climent és un assaig on parla d'una història d'infertilitat, la seva història d'infertilitat.

Ser infèrtil

La Maria Climent ha viscut deu 'betaesperes' durant set anys. És infèrtil, la qual cosa vol dir que no pot tenir fills d'una manera natural, practicant sexe: "sembla una frivolitat, però per a mi no té res a veure una cosa amb l'altra", admet la Maria, que explica que la infertilitat es diagnostica quan una dona de menys de 35 anys no es queda embarassada després d'intentar-ho durant un any o quan hi ha una repetició d'avortaments. No és, per tant, sinònim de no poder tenir fills.

Després d'aquests set anys, ella s'havia plantejat marcar un límit: "tenia clar que era l'últim tractament que feia", ha relatat, però va tenir un final feliç, es va quedar embarassada amb els últims embrions que li quedaven. No va haver de dir fins aquí, però la por al "temut límit" hi era.

Un llibre com un cafè

Les set 'betaesperes' de la Maria van venir després de sis inseminacions artificials i dos procediments in vitro. És en l'últim d'aquests procediments que comença a escriure el seu assaig, 'Mai és una paraula molt lletja', on explica el procés que viu una vegada ja estava embarassada, ara fa dos estius. Quan comença a escriure, li faltaven "dos dies per saber si estaria embarassada o no". La informació, alhora que les ganes d'explicar els seus sentiments i que s'havia quedat sense feina, la van portar a escriure: "t'ocupa molt espai mental i físic", detalla, "vaig pensar explicar aquesta història per acompanyar moltes dones en la solitud d'aquest viatge".

La Maria parla de solitud perquè si bé és veritat que els primers intents, quan es "pensava que funcionaria", ho explicava a les amigues, quan en portes sis fa "vergonya i pena" perquè "la gent no sap què dir". El patiment es porta sola. És aleshores quan moltes dones busquen a internet i llegeixen fòrums on busques un pic d'esperança amb símptomes que poden ser del tractament mateix o de la síndrome premenstrual: "ho fas per buscar un consol, un consol absurd", ha admès. És per això que vol que el seu assaig sigui "una companyia" com anar a "fer un cafè amb algú que ho ha passat".

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Un camí de desgast i soledat

Un desgast existent és l'econòmic, però aquest s'ha de sumar al desgast mental i emocional que suposa un procés de fertilitat. Ella, com les dones a qui vol acompanyar, es va sentir sola. Sí que ho parlava amb la seva parella o la seva mare, però la infertilitat té un "punt d'introspecció", diu la Maria, perquè si bé "no estàs tot el dia parlant del tema, sí que estàs tot el dia pensant-hi".

Ara, al costat de la seva filla Carlota i mirant enrere veu que li "compensa" tot el que ha passat. "Han estat set anys de la meva vida", dels 31 als 38. La infertilitat ha estat un "company de viatge bastant feixuc". L'escriptora ha vist com la vida ha continuat al seu voltant, la feina, les relacions socials i el lleure, però ella, a més, havia de lluitar contra això: "potser cada dos mesos tens un disgust monumental i tu t'has d'aixecar i valorar si vols seguir jugant aquesta partida o no". Ella ha seguit jugant, i l'ha guanyat, però al final de 'Mai és una paraula molt lletja' també vol recordar les dones que encara l'estan jugant perquè ella, també ho va ser.