Enrique Tomás: "Abans el pernil tenia el meu nom, ara soc jo que tinc nom de pernil"

Barcelona

Diu que si el seu fill fos vegà, "l'acompanyaria" (en el sentiment). De fet, a l'escola, una companya de classe del nen és vegetariana, "i quan es despista, agafa l'entrepà de pernil del meu fill". I afegeix: "si li dones pèsols per esmorzar al teu crio, segur que li allargues la vida, però també el fots". Qui parla és Enrique Tomás, l'empresari d'aquest preuat embotit (tan famós), que ha visitat l'Aquí Catalunya després de publicar 'Vamos, de 100 a 1.000 millones en 10 años', on explica com any rere any ha fet créixer un negoci que té 137 botigues repartides a 11 països del món, i que ha passat també per èpoques difícils. Per sorpresa d'absolutament ningú, Enrique Tomás menja pernil cada dia: ahir en va menjar després d'una calçotada, però normalment és per esmorzar, encara que també el dina i sopa. "Hi ha gent que se sorprèn que vagi on vagi sempre demano pernil; per mi és una manera de conèixer què fa la resta. Jo no tinc enemics, tinc competidors".

Ve de família molt nombrosa (és el petit d'onze germans), i vivia en un pis de 55 metres amb 14 persones, "però aquell pis tenia vistes al futur. No em preguntis per què, però ho notava", recorda. Va començar amb 8 anys a treballar al negoci familiar (primer va ser una lleteria, després un colmado i més tard, un lloc de pollastres a l’ast) i amb 20 anys ja tenia la teva pròpia xarcuteria al mercat de la Salut de Badalona. Tomás s'autodefineix com una persona molt ambiciosa: "però no en diners, sinó en il·lusions". Afegeix que ell no coneix els límits, que creu que "ningú s'hauria de limitar ni limitar ningú". Per ell, l'èxit és continuar il·lusionat cada dia.

El consell de la filla que l'acompanya

Parlant sobre èxit i fracassos, Tomàs recorda que hi ha dies grisos i dies clars. I que en el seu cas, l'acompanya sempre un consell ras i curt que li va dir un dia la seva filla: "papa, quan tinguis un mal dia ves a dormir aviat i així s'acaba abans". El 14 de març de 2020, quan van anunciar que tot el món s'aturava per la pandèmia, va pensar "això seran dues setmanes", però el que va venir després va capgirar tots els números. Tenia 900 treballadors. "No sé si es podria haver fet millor, però a Espanya no es va fer malament del tot... la prova és que seguim aquí, perquè vaig arribar a témer haver de tancar".

Un llibre que l'acompanya molt i que el va marcar va ser 'El arte de no amargarse la vida', que el va ajudar molt durant els anys de pandèmia: "sentia més pena que por d'haver de tancar". El llibre el va regalar als seus treballadors. Al seu 'Vamos, de 100 a 1.000 millones en 10 años' parla sobre èxits i fracassos de la seva carrera, i del pes que hi juga la sort moltes vegades... però també de la constància i de la feina: "sempre vaig a dormir esgotat. No cal que un estigui tota l'estona treballant, però no s'ha d'anar al llit sense son". Diu que el seu mèrit és creure en el teu projecte i treballar les hores que siguin necessàries. Diu: "encara ara quan em pregunten per l'horari dic que no en tinc. Treballo cada dia, les 24 hores i tots els seus minuts. Fins i tot quan no ho sembla, estic treballant".