Els Jocs Olímpics de París de fa 100 anys

Barcelona

La ciutat de París ja havia acollit uns Jocs Olímpics, l'any 1900. Però van quedar molt diluits per la Exposició Universal d'aquell mateix any. Pierre de Coubertin, duc i històriador francès fundador dels Jocs Olímpics moderns, va demanar com a "derniere privilege" -últim privilegi- que els Jocs de 1924 tornéssin a ser a la capital francesa. No és gaire conegut, però Barcelona va ser una de les candidates a acollir aquests Jocs, de fet, l'Estadi Català construït a la foixarda de Montjuïc i amb 35 mil localitats, era precisament per acollir-los. El 1920, una delegació del Comité Olímpic Català, amb Joan Gamper dins d'aquesta, van viatjar a Anvers per presentar la candidatura de la ciutat comptal, però el Comitè Olímpic Internacional finalment va otorgar-los a la París de Coubertin.

Els Jocs de París de 1924 van suposar un punt d'inflexió

Es va establir el primer emblema olímpic identificatiu propi, amb un vaixell típic dels comerciants del riu Sena, anomenat Galera, i el lema "Fluctua però no s'enfonsa".

Van ser els primers Jocs Olímpics que comptaven amb Villa Olímpica, amb serveis comuns com menjadors, bugaderia, correu postal... 30 francs costava dormir i 25 més per tots els servis complets.

També van ser pioners en col·locar megafonia a l'estadi, per proporcionar resultats en directe, amb també els primers marcadors en directe en estadis d'uns Jocs.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

On no van ser pioners és en la paritat, com si ho han estat els Jocs de París de 2024, on per primer cop en la història, hi ha els mateixos atletes masculins que atletes femenines. Fa 100 anys, només hi van participar 136 dones de 3.082 participants totals. Només van disputar 10 proves en 4 disciplines, i només 14 països van portar delegació femenina.

Pel que fa a Espanya, hi van anar 98 homes i 2 dones, on 48 d'ells eren catalans, pràcticament la meitat. Rosa Torras tenista que competia en diverses disciplines, van jugar els dobles de tenis juntament amb Lili Álvarez, d'on va sorgir una gran amistat. Enric Granados, fill del famós compositor que va morir ofegat en un naufragi, va competir amb waterpolo i natació. Llorenç Vitrià, boxejador barceloní, conegut com "la meravella del ring", va participar amb només 16 anys. I Ricardo Saprissa, salvadoreny fill de catalans, que va competir en diverses disciplines, com tennis i hoquei, a més de jugar a beisbol i futbol. Va ser porter de l'Espanyol i va fundar la Penya Saprissa, abans d'acabar marxant a Costa Rica, i fundar el Club Deportivo Saprissa. Tot i representar a Espanya, és considerat el primer sudamericà de la història en participar en uns Jocs Olímpics.

L'origen del Gol olímpic

El gol olímpic ve precisament dels Jocs de París de 1924. És legal a partir d'aquell mateix any, en una reunió a París. El 2 d'Octubre, en un amistós entre la vigent campiona olímpica de futbol, l'Uruguai, i l'Argentina es va registrar el primer gol d'aquest tipus. Va ser en el camp del Deportivo Barracas, a la ciutat de Buenos Aires, un camp amb capacitat de 35 mil persones, i que, en el primer dels dos partits, el dia 28 de setembre, va acollir gairebé el doble, unes 55 mil. Es va haver d'ajornar el partit de tornada, per motius de seguretat, i van colocar una mena de valla, que van anomenar olímpica, per la volta d'honor que havien fet els uruguaians, els vigents campions.

Cesáreo Onzari, un dels davanters argentins, va marcar directament des del còrner, i el gol va passar-se a anomenar gol olímpic perquè havia estat marcat contra els uruguaians, que anomenaven com "los olímpicos".