Viure sobre un vaixell mercant durant 23 anys; polissons, disciplina i cartes d'amor

Barcelona

Viure sobre la mar des dels 18 anys, navegant en naus mercants i de pesca. Primer, com a oficial i, durant deu anys, com a capità de la marina mercant. És la història de 23 anys de la vida d'en Francesc Lleal i Galceran. Ara, ho explica tot en un llibre 'La vida a bord d'un vaixell mercant', incloent les anècdotes més increïbles: esquivar ciclons, motins i fins i tot pirates a bord.

Ara, Lleal i Galceran veu com ha canviat l'oceà i la navegació: ja no hi ha sargassos a la mar dels sargassos, i els nous vaixells —com els que s'han vist a la Copa Amèrica— "són com avions que es belluguen pel mar". Canviï el que canviï, el mar sempre es porta a la sang. Després de navegar en Francesc ha tingut l'oportunitat d'explicar, a l'Escola Nàutica de Barcelona, "l'ànima de la professió que no recullen els llibres". Ja no embarca, però no li cal perquè, a les nits, "somio en vaixells".

Els inicis

En Francesc ha navegat en tots tipus de vaixells, però encara recorda la seva primera nit, en un vaixell on era "l'últim a embarcar", no coneixia ningú i arribava com un idealista en un estil de vida difícil on "molta gent està amargada". Ha recordat com aquella primera nit, arribant com un estudiant de nàutica, molts dels mariners del vaixell li comparaven la vida a bord amb una presó: "Hi anava amb tota la il·lusió i a vegades desanimen".

Era un vaixell com els que ja no existeixen, de vapor, que no hi havia ni radar. Per orientar-se ho feien a través de cartes nàutiques, el sol i les estrelles. "En aquell temps no sabies on eres", ha apuntat Lleal i Galceran, descrivint els viatges entre Europa i Amèrica amb un cel tapat que els obligava a imaginar-se la seva posició "per estimació".

La vida dins del vaixell

Viure en un vaixell l'obligava a estar aïllat quan els mòbils no eren l'extensió del braç: "L'única connexió era per carta". En Francesc encara recorda com se sentia quan rebia les cartes de la seva família, amics i parella. "Només el fet de veure la seva lletra ja era suficient", ha descrit el mariner, qui també ha destacat que llegia les cartes "una vegada i una altra" i tornaven gastades després de mesos a la mar.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

El que passava de portes endins es podia qualificar de control, ja que els capitans moltes vegades "feien una funció de pares", intentant que els alumnes es comportessin com calia. Per exemple, en Francesc ha parlat de com un dels seus capitans els tenia prohibit tenir fotos de dones nues o els castigava sense baixar del vaixell si no tenien els càlculs de la navegació ben fets.

Records a bord

Un dels primers records que té en Francesc és el de veure catxalots a tocar del seu vaixell. Era una nit boirosa i la nau avançava a poc a poc, sense fer soroll. Va ser aleshores quan va sentir un soroll com si fos un tret i va veure un llom que sortia a respirar: "Vaig treure el nas i els vaig veure".

No totes les anècdotes són tan agradables. Sortint de la Costa d'Ivori, al seu vaixell van trobar un noi que es volia escapar i el van haver de tornar al seu país, perquè encara estaven propers a la costa. Al mariner sempre li ha quedat l'espina d'haver-lo trobat tan aviat: "Si no l'haguéssim portat cap a Europa". O també quan un dia de mal temps, entrant en la ria d'Arousa, va fallar el timó i el vaixell va caure cap a la banda equivocada, xocant contra una pedra i destrossant la part baixa de la nau: "Es va haver de desballestar el vaixell".

La memòria més tendra que apareix en el llibre, però, és la de quan va viatjar fins a l'illa d'Annobón (Guinea Equatorial). Era una illa que guardava en la memòria perquè el seu pare, també mariner, sempre li havia explicat coses d'Annobón, com que d'allà "sortien els millors mariners i pescadors". En el moment que hi va anar en Francesc una antiga colònia espanyola que estava sent oprimida pel governador de Guinea Equatorial, contrari a l'estat espanyol. El motiu de la seva visita era portar sal, roba i sabates a les persones que vivien allà i no pot oblidar com, quan marxava, li cridaven "no ens deixeu, som espanyols": "Jo tenia una cosa a la gola que no em deixava respirar i els ulls negats de llàgrimes".