Juan Trejo desenterra de l’oblit a Nela, la seva germana consumidora d’heroïna

Barcelona

‘Nela 1979’ (Tusquets) de l’autor barceloní Juan Trejo reconstrueix la vida de la seva germana Manuela Trejo, Nela, que va morir molt jove, amb 21 anys, l’any 1979 quan Juan era un nen de 9. Nela va patir problemes de salut derivats de la seva addicció a l'heroïna i possiblement alguna negligència mèdica. Durant quatre dècades, els Trejo van mantenir un silenci gairebé total sobre “l’ovella negra” de la família. No en parlaven quasi mai. Ara, l’escriptor ha volgut trencar aquest silenci autoimposat per narrar la vida i època de la seva germana, la Barcelona contracultural dels setanta.

Culpa i silenci

“Als meus pares, especialment a la meva mare, els costava moltíssim gestionar el sentiment de culpa, i més quan van saber on estava ficada. Just quan va morir van saber que era consumidora d’heroïna” i per això van guardar silenci, diu Juan Trejo en una entrevista al ‘Tot és comèdia’ i afegeix: “Vaig voler trencar el silenci per necessitat i vaig començar una investigació que va ser complicada” perquè hi havia pocs documents, fotografies o persones a l’abast que haguessin tractat personalment amb Nela, com el xicot italià amb el que va conviure (i va compartir addicció) un temps a Gènova i finalment a València on ella va acabar morint. Nela havia marxat de casa als 17 anys.

Reaccions a la família

“A la meva mare no li va agradar gaire que investigués sobre la meva germana. Ella era una mica l’artífex de la llei del silenci. Els meus germans van col•loborar de seguida donant-me el poc que recordaven. Curiosament, ara que han llegit el llibre els surten molts més records. La meva mare, fins i tot havent-se negat a la investigació de forma tan rotunda, crec que si no hagués estat tan malalta hauria col•laborat. No sé si li hauria agradat el resultat, segurament no, perquè ella tenia una versió de la família que era la seva”, diu l’escriptor.

Homenatge a les generacions

‘Nela 1979’ es pot llegir com un homenatge als joves que van protagonitzar l’esclat de llibertat dels setanta, i que creien que altres formes de viure eren possibles. “Jo situo l’època de la meva germana entre el 1973 i el 1979, en una Barcelona que va gaudir d’una estranyíssima llibertat perquè, primer, encara Franco estava viu i després moria el franquisme, però podria ser un debat si ha mort o no. D’allò van sortir coses contraculturals potents i interessants a nivell musical, de còmic, escriptors… “. I el llibre de Trejo recorda també la generació d’espanyols nascuda a mitjans del segle XX, molts emigrats a Catalunya, com la seva pròpia família que provenia de Oliva de Mérida a Extremadura: “Jo penso que son els veritables artífex, no només de la modernitat i del canvi, sinó de la democràcia. Gent que s’havia d’aixecar per anar a treballar i mantenir la família, com el meu pare que, quan jo era petit, no el veia sortir de casa i no el veia arribar perquè ja era al llit”.