"¿Pero tu niña, por qué quieres saber esto de Raimon?"

Barcelona

Que tenen en comú Jo et venceré, de Joan Isaac; Remena nena, de Guillermina Motta o la cançó dels Falsterbo, La vall del riu vermell? Són cançons que pertanyen als cantautors de la Nova Cançó, un dels pilars fonamentals de la cultura catalana contemporània i a les que hauríem de sumar centenars de temes d'en Lluís Llach, la Marina Rossell, en Serrat, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Jaume Sisa, La Trinca i tants altres.

Tots ells van patir la censura durant el franquisme, pel que deien, per com ho deien, pel que representaven, pel que provocaven. Cançons prohibides als concerts, recitals i a la ràdio. I tota aquesta etapa de repressió l'ha investigat durant 20 anys la historiadora i etnomusicòloga, Maria Salicrú-Maltas, amb l'objectiu d'explicar la veritat i alhora dignificar als qui van ser humiliats pel feixisme. S'ha colat a tota mena d'arxius, ha trucat a la porta dels censors i censores i ha arribat a tenir a les mans els llapis amb els quals un dels censors ratllava i feien creus al damunt de les cançons.

Avui presenta a El Balcó la crònica d'investigació titulada 'Aquesta cançó, no!" que publica Comanegra: "Hi ha moltes coses inèdites en aquest llibre, sobretot faltava parlar amb els censors: Qui eren i per quina raó ho van fer".

Repressió, repressió i repressió

Un dels moments més importants en la investigació de la Maria Salicrú va ser quan va tenir els llapis dels censors a les seves mans: "Va ser la demostració física que la censura havia existit". Era un llapis bicolor, blau i vermell, que s'utilitzava per autoritzar o prohibir les paraules utilitzades en les lletres dels cantautors catalans: "A escala visual va ser molt potent".

La historiadora va començar amb 22 anys en un arxiu del govern civil per un treball de la universitat quan un dels treballadors li va dir: "¿Pero tu niña, por qué quieres saber esto de Raimon?". Aquella noia jove va seguir amb altres treballs i després va decidir fer una tesi. Impulsada per la "motivació de saber què va passar", ha tirat endavant fins al dia d'avui quan la tesi s'ha materialitzat en aquest llibre.

Durant tots aquests anys ha après un nou idioma: la burocràcia franquista. Cada vegada que intentava obrir una nova porta s'hi trobava "repressió, repressió i repressió" i precisament per això va decidir no parar.

Els censors, un protagonista desconegut

Salicrú fins i tot ha arribat a parlar amb els censors i censores de l'època. Se'ls deia lectors; la gran majoria eren homes, però també hi havia dones; anaven ben vestits; sabien idiomes; molts eren mestres i intel·lectuals i estaven ben pagats.

"Alguns ho admetien i altres no ho recordaven", però a mesura que la Maria els ensenyava la firma i tota la documentació que havia recollit la memòria tornava. Altres els sorprenia que els hagués trobat i a uns quarts els va anar molt bé parlar, per poder justificar-se, com una censora que al matí censurava lletres de Lluís Llach i a la nit anava a gaudir dels seus concerts. "Era la germana gran de vuit, necessitava diners, demanava que no li tinguéssim en compte, que ho necessitava en aquell moment", ha explicat la historiadora. Actualment, només queden dos censors vius.

Per què feien tanta por les lletres?

"Els censors no escoltaven les cançons, es fixaven en les lletres", ha detallat Salicrú. El que buscaven realment, ha apuntat l'autora, era "qualsevol parauleta" susceptible a alterar la moral que volia el règim. L'objectiu era clar: "Que cap lletra fos contrària al règim o pogues fer-lo trontollar". És això el que va fer que els cantautors utilitzessin metàfores, dobles sentits i jocs de paraules. Una època que malgrat tot, ha admès Salicrú, hi ha autors que no volen recordar, "i ho respecto".