Més recursos per als diagnosticats d'Alzheimer en fases més primerenques
És la demanda de la presidenta de l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer de Lleida, Montse Guiu
Montse Guiu (AFALL): "Cal més eines per ajudar els que són diagnosticats d'Alzheimer en els seus estadis més inicials"
Lleida
Aquest 21 de setembre és el Dia Mundial de l'Alzheimer i, com cada any, l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer de Lleida surt al carrer amb diferents taules informatives i aprofita per recaptar fons per poder pagar els tallers i activitats que organitza en suport tant dels malalts com de les famílies que cuiden aquests malalts. En una d'aquestes taules hi ha la presidenta de l'AFALL, Montse Guiu. Afirma que si bé hi ha 9.000 casos a Lleida, cada vegada se'n diagnostiquen de més joves i amb més facilitat, pel que la xifra podria ser encara més elevada. I si es calcula que el 80% dels malalts tenen a algú de la seva família com a cuidador, el nivell de suport que necessita un cas d'Alzheimer és molt gran.
Segons Guiu, "cuidar a algú amb Alzheimer o amb qualsevol altre tipus de demència vol dir cuidar-lo les 24 hores, depenent de la fase en què es troba la persona. Però tenint en compte que és una malaltia degenerativa, el malalt necessita i necessitarà cada cop més cures. Qui s'encarrega generalment d'aquesta feina és un familiar i, bàsicament, dona. I aquestes persones necessiten molt que els ajudin, tan econòmicament com en suport d'altre tipus perquè puguin seguir amb la seva vida". I és que es dona la circumstància molts cops que les persones cuidadores de malalts d'Alzheimer són fills o filles en edat laboral. "I es calcula que cuidar un malalt d'Alzheimer té un cost anual de 30.000 euros. Això són molts diners. Hauria d'haver més resposta i més ajuts per a aquests cuidadors per part de les Administracions".
Una altra de les demandes de l'AFALL, indica Montse Guiu, és mirar més cap a les necessitats de les persones diagnosticades d'Alzheimer en les fases més primerenques de la malaltia. Quins recursos farien falta? No una residència, com seria en casos de progressió més avançada, però sí tallers d'estimulació cognitiva específiques per a aquestes fases més primerenques. Això faria que les persones que hi participéssin tinguéssin totes elles un grau similar de desenvolupament de la malaltia i poguéssin socialitzar millor. Les teràpies no farmacològiques d'aquestes etapes són importants perquè ajuda molt els malalts a estar més integrat al seu entorn i que pugui anar acceptant millor" la seva nova realitat.