Els dislèxics denuncien abandonament per part de les administracions

Barcelona

Les persones amb dislèxia, un trastorn d'aprenentatge que afecta sobretot el llenguatge escrit, denuncien que estan completament abandonades per les administracions. Només poden obtenir el diagnòstic en centres privats, que els cobren entre 400 i 700 euros, i no reben cap ajuda per a tractar-se.

La cantant Cher és dislèxica, com també ho eren John Lennon o Kennedy. A l'escola tenia problemes per llegir i per entendre els números i al batxillerat va decidir abandonar els estudis. No va descobrir que patia dislèxia fins que va ser mare, de fet, fins que va dur al seu fill de 10 anys a la consulta perquè tenia dificultats d'aprenenatge.

La història de Cher és la de molts dislexics que no ho descobreixen fins que son grans. És el transtorn d'aprenentatge més comú al món.

La dislèxia afecta a la manera en què les persones llegeixen o escriuen. Un dislècitc pot tenir dificultats per reconèixer paraules, entendre què llegeix o escriure correctament. Això no vol dir que les persones que ho pateixen no siguin intel·ligents, no té res a veure amb això, simpolement que processen la informació de manera diferent.

Diuen els experts que n'hi ha molts més dels que surten a l'estudi. Els diagnòstics es fan en centres privats perquè el sistema públic no en realitza així que qui vol saber si és o no dislèxic, s'ho ha de pagar de la seva butxaca. El transtorn no té cura, però es pot millorar amb classes de reeducació que la família haurà de pagar de la seva butxaca. Justament avui llegim a El Periódico que entre el diagnòstic i els reforços pot costar uns 3 mil euros.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Atenció als centres escolars

I si no hi ha diagnòstic, els centres no poden fer res per ajudar a aquests nois i noies. No poden adaptar les assignatures, les classes o els examens a la situació de l'alumnat, el nen dislèxic que no està diagnosticat, té dificultats per aprendre, s'avorreix, no entén el que llegeix, es frustra i tot plegat acabar generant fracàs escolar.

Quan una escola detecta un alumne sospitós de dislèxia, l'envia a l'EAP que li correspon per zona. Aquests dispositius estan saturats, n'hi ha pocs, i amb poc persona, i fàcilment l'espera pot ser de dos anys. Els nanos que aconsegueixen visitar-se, obtenen un informe psicopedagògic on consta que ténen un trastorn de llenguatge escrit (dislèxia). Però aquest informe no substitueix el diagnòstic. A Primària, els centres escolars encara en fan cas i adapten l'atenció al nen, però a l'ESO no, perquè no és un diagnòstic, diuen els instituts. Aquest informe pot facultar per l'adaptació curricular, però no facilita l'accés a cap tractament.

Infradiagnòstic i autopagament

Parlem amb la Núria Buisan, directora de l'Associació Catalana de Dislèxia, "és així perquè les dificultats les pateixen els infants i els centres, estem exclosos de qualsevol subvenció de tractaments especials", explica Buisan

"Nosaltres fa un parell d'anys vam demanar al Parlament la condició d'educació i tots els grups parlamentaris ens van donar la raó, els vaig dir que ens donaven la raó perquè la teníem, però després no feien res, es van aprovar tots els punts, però la part executiva queda relegada, no es compren en profunditat el retard escolar que comporta la dislèxia", afirma Buisan.

Com adult descobrir que pateixis dislèxia és una cosa comuna, de fet a la directora Núria Buisan li va passar "m'identificava amb el que li passava amb la meva filla i al meu fill també, és molt freqüent que ens identifiquem amb el que els hi passa als nostres fills i posar-li nom", confessa.

La dislèxia no té res a veure amb la capacitat de la persona, si donen les eines adequades no tenen per què haver-hi problemes, el problema és que els nens no tenen el suport que necessiten, hi ha una frustració que poden derivar a depressió o ansietat.