El deure de narrar l'últim dia de vida del teu fill

Barcelona

L'Oriol tenia 26 anys quan va morir en un accident al Parc Nacional dels Pics d'Europa, el 14 d'agost de 2023. Amb ell hi anava el seu pare, el Francesc, qui no tenia ni idea que seria l'últim dia que compartirien. Ara, en Francesc, que és el filòsof i teòleg, Francesc Torralba, ha escrit un llibre on narra la tragèdia que va viure, No hi ha paraules. Allà descriu els petits detalls d'aquell dia, com els entrepans de formatge de cabrales o la gorra que tapa l'Oriol d'orella a orella.

No hi ha paraules

"Les paraules són insuficients" quan es tracta de la mort d'un ésser tan estimat com un fill —una mare, un pare, un germà o un amic—. Francesc Torralba, qui ha escrit des dels 21 anys no era capaç d'expressar com se sentia després de la mort de l'Oriol, però ni ell, ni ningú: "Fins i tot si fóssim poetes ens costaria trobar l'expressió correcta".

És per això que ell parla "d'altres llenguatges" que tenim els humans, com les carícies, les llàgrimes, o la força d'una abraçada. Llenguatges tan potents i encertats que, "a vegades, les paraules ho espatllen". I d'on ha tret les forces per escriure un llibre sencer de la mort del seu fill? De molta reflexió i la conclusió que "era un deure fer-ho". Torralba volia que tant la família com els amics sabessin com va ser l'últim dia de l'Oriol i ell va ser "l'afortunat de viure l'últim dia de la seva vida amb ell".

La companyia dels desconeguts

Quan l'helicòpter amb el cos de l'Oriol aterra i els bombers i equip mèdic s'acosta a en Francesc ho veu clar, no calien les paraules, "era evident el que s'havia produït i qualsevol paraula de consol hagués estat insuficient". Són els gestos, les mirades d'aquestes persones tan expertes en tragèdies d'aquests tipus, les que el fan sentir acompanyat: "Vaig estar molt agraït".

Malgrat això, en Francesc torna a casa sol, intentant sintonitzar la ràdio, però amb "l'espai de silenci" que necessitava per arribar a casa seva i retrobar-se amb la família. Un trajecte difícil: foscor, amb el seient del copilot buit i la bossa de l'Oriol plena de coses que li fan anar assumint "la magnitud de la tragèdia". Assumir, paraula clau per descriure el procés de dol. No se supera —com un examen—, ni s'assimila —com un teorema—, s'assumeix, "s'integra en el mateix ésser i s'aprèn a viure amb aquesta absència".

Madurar

Assumir també ha volgut dir madurar, perquè assumir porta implícit canviar, transformar-se, veure-ho tot —les relacions, el futur, la gestió del temps o allò valuós— de manera diferent: "Selecciones molt més el que fas, no vas a certs llocs, no parles de segons què, no perds el temps amb determinades coses". Amb la mort del seu fill, el filòsof ha reafirmat algunes idees, però també ha madurat tornant-se més selectiu i deixant de posposar segons què.

I això passa perquè un s'adona que "tothom hi és un temps", és l'única certesa, s'activa la seriositat en veure la mort de tan a prop, en veure la seva irreversibilitat. "És un regal viure, i és molt efímer, no es pot malbaratar", ha destacat Torralba, "quan saps que tens poc temps, el gestiones de manera molt diferent, com l'aigua".

Shjol

Shjol és la persona que ha perdut un fill, en hebreu. Una paraula que no existeix en les llengües romàniques. La vídua és qui perd el marit, l'orfe qui perd els pares, però com es diu qui perd un fill, i un germà? "Això també genera un immens sotrac que marcarà la persona tota la vida, i no tenim paraula", ha lamentat Torralba, qui alhora ha reflexionat que "potser no la tenim perquè no hi comptem que pot passar". Es dona per fet que tothom passarà les quatre estacions —infantesa, joventut, adultesa i vellesa— però "no és cap garantia" i s'hauria de poder descriure aquesta realitat: "Senzillament, hauríem de tenir un mot per identificar la situació que viu una persona que ha perdut el seu fill".