Un estudi de La Lleona de Girona data l'escultura al segle XIII i apunta que es va esculpir per a una casa benestant
La monografia sobre aquest símbol emblemàtic de la ciutat recull que al segle XIX sovint se la descrivia com una mona
Lleona de Girona / ACN
Girona
Un estudi monogràfic que per primer cop s'endinsa en l'escultura de La Lleona de Girona, un dels símbols emblemàtics de la ciutat, data l'escultura al finals del segle XIII i apunta que es va esculpir per a una casa benestant (en comptes de la imatge que n'ha quedat que va crear-se per a identificar un hostal). La recerca, obra de l'historiador de l'art Miquel Àngel Fumanal, analitza detalladament tot el que fins ara es coneix sobre l'escultura i aporta dades tant curioses com inèdites. Per exemple, que al segle XIX sovint se la descrivia com una mona, que la base i el capitell de la columna que es conserva al Museu d'Art són posteriors al fust i a l'escultura de la lleona o que la pedra té restes d'una dotzena de coloracions diferents.
L'estudi 'La Lleona de Girona. Noves aproximacions des de la història de l'art' fa una revisió exhaustiva de la peça més turística i més 'trending topic' de la ciutat. De fet, tot i que ara no es pugui fer-ho, la llegenda diu que qui faci un petó al cul de l'escultura sí o sí tornarà a Girona.
Tot i que se la conegui com a La Lleona, l'escultura que s'arrapa al capdamunt de la columna és, en realitat, la d'un lleó. Situada en un costat de la plaça de Sant Fèlix és un dels elements més fotografiats -i abans petonejats- entre els qui visiten Girona.
L'obra original, tallada en pedra calcària nummulítica de Girona, mesura 366x46x38 centímetres i està dividida en nou fragments. Actualment, es conserva al Museu d'Art la ciutat. La que hi ha a la plaça, a tocar dels peus de la basílica, és una reproducció del 1995 (que va substituir-ne una primera rèplica del 1985).
Al voltant de l'escultura, però, encara planen moltes incògnites. Ara, Fumanal ha dut a terme un estudi sense precedents sobre aquesta peça icònica de la ciutat. És una revisió exhaustiva sobre totes les dades que se'n coneixen, que ha permès situar l'escultura dins un context artístic, precisar-ne la cronologia, la naturalesa material i les vicissituds que ha viscut al llarg del segle XX.
D'entrada, Miquel Àngel Fumanal se centra en la història de l'escultura. Si bé les dades documentals més antigues són de mitjans del segle XIX, i associen La Lleona a un antic hostal del carrer Calderers, l'estudi es remunta fins a l'època medieval per analitzar totes les mencions de lleons i hostals gironins.
A partir d'aquí, i també a través d'una anàlisi comparativa amb altres columnes de grans dimensions i escultures similars, l'historiador situa l'escultura original a finals del segle XIII. També se sap que al segle XIX estava ubicada a l'extrem oposat del carrer Calderers, i que acompanyava la façana del 'Mesón Hostal de la Lleona'.
Tot i això, segons precisa el Museu d'Art referint-se a la monografia, "no va ser creada per a aquest establiment, sinó molt possiblement per a l'espai exterior d'una casa benestant, idea que queda reforçada amb el gest del cap de la lleona, que es gira cap a l'espectador en actitud de vigilància".
Una mona i restes de policromia
L'estudi monogràfic també aporta dades inèdites i curiositats al voltant de l'escultura. Per exemple, que la figura animal s'ha identificat de diferents maneres al llarg de la història, i que sovint, al segle XIX, se la descrivia com una mona.
A més, l'estudi científic de la peça original -aquí, s'ha comptat amb la col·laboració del Centre de Restauració de Béns Mobles- ha identificat fins a una dotzena de coloracions diferents a la pedra (fruit de successives repintades fetes en època moderna). Els resultats també han evidenciat que la base i el capitell de la columna són posteriors al fust i a l'escultura de La Lleona (potser com a part d'una restauració o reconstrucció posterior).
Trencadissa per un carro
La monografia també fa referència a la considerable trencadissa que l'escultura i la columna van patir a finals del segle XIX. L'any 1866, un carro que entrava a la ciutat va estavellar-se accidentalment contra la columna i la va fer caure.
Va ser aleshores quan un particular va fer donació de la peça al Museu Provincial i l'obra va entrar a formar-ne part del seu fons arqueològic, al claustre del monestir de Sant Pere de Galligants (on va estar entremig de marededeus, capitells, escuts, mènsules i finestrals). L'any 1979, va entrar a formar part del fons del Museu d'Art de Girona, on s'exposa actualment.
L'estudi 'La Lleona de Girona' té una seixantena de pàgines. "Malgrat els nombrosos interrogants que encara queden pendents, l'estudi en profunditat de 'La Lleona' (o del lleó de Girona) ha aportat dades i informació rellevant que permeten revisar els coneixements que, d'aquesta peça escultòrica, hem assumit tenir fins ara", conclou Fumanal a l'apartat de conclusions. L'objectiu de la monografia és, doncs, obrir també camins i hipòtesis perquè la peça es continuï estudiant en un futur.
La directora del Museu d'Art, Carme Clusellas, assegura que la publicació "no només aporta llum sobre un dels símbols més estimats de Girona, sinó que també reivindica el paper del museu com a custodi del patrimoni cultural de la ciutat". Perquè, com concreta el Museu d'Art, molts gironins i visitants desconeix que és aquí on es preserva l'escultura original.
El llibre 'La Lleona de Girona. Noves aproximacions des de la història de l'art' es presentarà aquest dissabte al migdia al Museu d'Art de Girona -que és qui ha impulsat la recerca- en un acte que conduirà el cronista de la ciutat, Joan Boadas. Una hora abans, per als més curiosos, es farà un itinerari previ, guiat pel mateix historiador Miquel Àngel Fumanal, que sortirà de la plaça de Sant Feliu. Just dels peus de l'actual escultura pública de La Lleona.
Fumanal (Barcelona, 1976) és doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona amb la tesi 'La pedra de Girona, 1300-1350. L'esclat de l'escultura arquitectònica i cultural'. La seva principal línia d'investigació és l'art medieval (sobretot escultura i vitrall) a la Corona d'Aragó. Des del 2019, és president del Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca (PEHOC) i col·labora des de fa anys amb el Museu d'Art de Girona.
