Javier Peña: "Quan va morir la meva amiga Paula li vaig prometre dedicar-me allò que m'agrada, l'escriptura"

Barcelona

Connectem el Llapis de Memòria de l'escriptor Javier Peña, fa més de vint anys viu a Santiago de Compostel·la, on es va mudar per estudiar periodisme. Llicenciat en Ciències de la Informació per la USC el 2001, va exercir la professió durant nou anys a la, ara ja extinta, delegació del Diari AS a Galícia. En plena celebració del Xacobeo 2010, va acceptar una oferta per unir-se al gabinet de la Conselleria de Cultura de la Xunta. Durant els set anys següents la seva comesa seria escriure discursos per als conselleiros: va arribar a comptabilitzar més de 1.000 discursos sortits del teclat del seu ordinador. Després d'una remodelació de govern el 2012 va ser reubicat a Treball i Benestar. Allí va començar l'escriptura d'Infelices, una novel·la sobre el fracàs i la tirania de les expectatives que el va ajudar a enfrontar-se a les frustracions pròpies. En acabar-la va decidir abandonar el seu lloc a la Xunta. Des d'aleshores escriu novel·les, codirigeix la web cultural Inorantes, de la qual també és fundador, col·labora en diverses revistes i publicacions, i imparteix tallers d'escriptura creativa.

Un dels grups de la seva vida, The Smiths especialment de la seva adolescència i la seva vintena. "Tenen himnes per a les persones a qui ens costa encaixar. Durant la meva carrera com a periodista em repetia cada dia que “If you have to go to work tomorrow, then If I was you I wouldn't bother, for there are brighter sides to life and I should know because I've seen them, but not very often”. Va arribar un moment de la meva carrera professional que vaig pensar que mai no veuria aquestes parts més brillants de la vida. Va ser el moment de fugir", explica Peña

Sona The man who sold the world de Bowie i l'escriptor se sincera: "Aquesta era una altra cançó que li encantava al meu pare i que em torna a ell, al moment en què vam tornar a estar cara a cara després de quatre anys sense parlar-nos. “I spoke into his eyes: I thought you died alone”. I des del moment en què ell se'n va anar, com Bowie a la cançó.

"Per mi la veu de Cohen és la veu d'algú de la meva família, l'he sentit des que tinc memòria, perquè era el músic preferit del meu pare. Sempre em recordarà a ell i la meva infància. “And you know that she's half crazy and that's why you want to be there” és un vers inoblidable per a mi i crec que defineix el que m'atreu a la vida", detalla Peña.

Escoltem The Kinks i l'escriptor li trasllada al moment de fugida va ser la mort de la meva amiga Paula, que va morir de càncer amb 31 anys. "Quan es va posar malalta em va fer prometre que deixaria la feina i em dedicaria al que m'agrada. Em va dir que ella no moriria del tot fins que l'oblidéssim i procuro recordar-la diàriament. I sempre penso que “I no és forget I single day, believe me (…) You took my life but then I knew that very soon you'd leave me, but it's alright, now I'm not frightened of this world, beleu em”", explica.

Donem pas a la darrera cançó del Llapis de Memòria de l'escriptor, Wim Mertens, amb la cançó 'No Testament' "aquest és el darrer tema que m'ha salvat. N'hi haurà més, segur, però el més recent ha estat el de Mertens. És curiós perquè és instrumental, però a mi em parla directament. Quan Tinta invisible es va embussar i pensava que el llibre no sortiria, escoltava No testament cada dia diverses vegades. I la repetició, pròpia del minimalisme, de la melodia amb petites variacions (van entrant nous instruments) em recordava el que jo havia de fer: Treballar i treballar al llibre, un dia rere l'altre, sense que hi hagués res més al món. Treballar, treballar, treballar. L'entrada del clarinet al final de la cançó per mi simbolitzava que el llibre s'acabava, es publicava, la gent el comprava, els agradava (estem en aquesta fase, tant de bo es compleixi). Però sense la feina prèvia, sense les estrofes prèvies, no hi hauria clarinet. No sé si podria haver acabat el llibre sense escoltar No testament compulsivament durant els mesos de crisi del gener a l'abril d'aquest any", acaba Peña.

El programa

El ‘Llapis de Memòria’ és un programa conduït per Òscar Moré de dilluns a dijous, de 15h a 16h, a SER Catalunya, amb un propòsit tan simple com efectiu i emotiu: recórrer la trajectòria vital dels nostres convidats a través de les cançons que han marcat la seva vida. És a dir, utilitzar el gran poder de la música com un àlbum de fotografies que evoca records, olors, moments, etc.

No cal dir que pel ‘Llapis de Memòria’, hi passen convidats de totes les professions, gènere, edats, classes socials, ètnies... Bàsicament, per què estem convençuts que tots i cadascun de nosaltres, tenim el nostre Llapis de Memòria. Com deia l'escriptor francès Victor Hugo: "la música expressa allò que no pot ser dit, i allò que és impossible mantenir en silenci".