60 desnonaments cada mes: "Intentem negociar per impedir-los, i si no pot ser anem fins a la porta"

Barcelona

El dimecres serà un dia complicat per a la Yusra: "No saps què faran, si ens quedarem o no". Parla d'ella i els seus dos fills d'onze i nou anys, i de casa seva. Aquest dimecres a les 12 del migdia, la Yusra enfronta la seva tercera ordre de desnonament i, de moment, no té cap solució. Els altres dos llançaments, a finals d'octubre i mitjans de novembre, van acabar ajornats gràcies, en part, a la plataforma Sant Roc Som Badalona, una associació creada per quatre veïns de la ciutat, tots ells jubilats, que es dediquen a evitar els més de seixanta desnonaments que els arriben cada mes: mínim dos al dia. Avui n'han estat tres i demà en seran quatre.

"Nosaltres intentem negociar o impedir-los fins a última hora, però si no pot ser anem fins a la porta", ha explicat en Carles, un dels impulsors d'aquesta plataforma. Ell, juntament amb quatre companys més, miren de no arribar mai fins al "dia D". En el cas de la Yusra, per exemple, han intentat que la propietat faci una oferta perquè ella mateixa pugui comprar-lo, tot i que, de moment, no han obtingut resposta de la propietat: "És molt frustrant", ha reconegut.

De voler fer teatre a abordar la crisi d'habitatge

Quan Sant Roc Som Badalona va començar, no esperaven acabar aturant desnonaments. Els inicis eren amb "caràcter sociocultural", però, a poc a poc, els veïns s'apropaven a l'entitat amb problemes relacionats amb l'habitatge. Ara ja fa quatre anys que s'hi dediquen. Només el mes passat, aquesta plataforma de Badalona va atendre 63 famílies a punt de ser desnonades.

En Carles ha lamentat que "moltes vegades no saps amb qui s'ha de parlar, ni tampoc amb qui s'ha de negociar", ja que els propietaris dels habitatges s'han convertit "en actors sense rostres", alguns d'ells a l'estranger. L'entitat pot saltar-se aquest obstacle perquè un dels seus fundadors va treballar tota la vida a la banca i té contactes que els permeten començar les negociacions: "Ens ha facilitat accedir a persones de les propietats".

Pel que fa a l'Ajuntament, aquest no té cap mena de relació amb la seva activitat més enllà de cedir-los la sala del centre cívic on fan consultes cada dilluns. La d'en Carles i els seus companys és una activitat 100% voluntària. Cap d'ells cobra res per fer "accions pròpies de l'administració". Segons ha explicat, el contacte que tenen amb els treballadors dels serveis socials són "insuficients". A més, ha lamentat que la direcció política de l'Ajuntament de Badalona sigui "contrària" a donar-los suport.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Casos diversos, problema comú

La majoria de casos i situacions que arriben a Sant Roc Som Badalona són ordres de desnonaments. Ordres de desnonaments com la que dilluns passat va rebre la Maribel, una veïna de la ciutat, colombiana, que fa un any i mig que viu a Badalona. "Psicològicament no estic bé. Cada vegada que sona el timbre m'espanto. M'arriben moltes cartes". El seu marit es va morir amb molts deutes pendents de pagament i ara ella viu, amb els seus dos fills menors d'edat, en un pis ocupat, propietat de La Caixa. Va ser a través de l'institut del fill gran que va poder contactar amb l'entitat.

A la mateixa sala, al mateix moment, la Latifa, veïna de Badalona des de fa vint anys. Fa pocs dies va rebre una notificació de desnonament perquè els propietaris del pis on viu, l'organització Promontoria Coliseum, han decidit no renovar-li més, tot i que no ha deixat mai de pagar-lo. La Latifa cobra 700 € al mes i té una filla que estudia dret a la universitat. Ha pagat els seus estudis com ha pogut: "Si he d'estar sense menjar perquè ella pugui estudiar, ho faré". En el seu cas, la solució depèn d'esperar que la filla acabi la carrera, trobi feina i comenci a estalviar per poder comprar el pis.

I encara altres circumstàncies com les de la Karima. La seva situació és particular, ja que fa uns quants anys va comprar un pis a Badalona. Just abans de la pandèmia va rebre una notificació del consistori que li demanava marxar de casa seva per unes esquerdes. Bàsicament, per risc d'esfondrament. La Karima va marxar i, actualment, viu al pis de la seva filla. Amb tot, continua pagant l'IBI i la taxa d'escombraries d'un pis que ja no té perquè ja no existeix. A més, l'Ajuntament li reclama 40.000 € per les tasques d'enderrocament. "Vaig anar al psicòleg i va flipar", reconeix dolguda.