Gemma Busquets: "És difícil rastrejar les vides comunes, però volia fer valdre les dones de la rereguarda"

Girona

La periodista Gemma Busquets "no recorda" la primera vegada que va llegir els noms d'Ángela Moñino i Angelina Compte Lliuró, les últimes regidores republicanes de l'Ajuntament de Girona. Però sí que té present la curiositat que li va generar llegir els seus noms als documents de l'últim ple del consistori, el 28 de gener del 1939, quan les tropes nacionals ja havien entrat a Barcelona. I va començar a estirar el fil. Qui eren? Perquè es van implicar políticament en aquell moment, quan tot semblava perdut?

A partir d'una investigació periodística, Busquets no només explica qui eren aquestes dues dones, sinó altres "matrioixques" implicades en la lluita antifeixista durant la guerra que es van obrint amb la recerca. "Va ser un repte personal" explica en una entrevista a l'Aquí Girona. "Volia ser fins on podia arribar, quines dades trobava del recorregut vital d'aquestes dones". Gràcies al treball i a "cops de sort" va poder localitzar descendents d'aquestes dones que li van aportar informació.

Malgrat això, la periodista assegura que "és difícil rastrejar les vides comunes, que no han deixat obra". L'Àngela i l'Angelina eren militants de base i pertanyien a estaments modestos. Aquestes i altres dones, moltes d’elles modistes o mestres, van viure vides arrelades a l’acció i a les cures durant la Guerra Civil. Acollien refugiats i infants que fugien de les zones de guerra, cosien roba pels soldats, sostenint la vida a la rereguarda. “No és una feina menor" apunta Busquets "és solidaritat, la base primordial”. Assegura que aquestes tasques sovint han estat menystingudes per l’acadèmia i el relat històric dominant. "Volia reivindicar-les i valorar-les".

El pes del silenci

Busquets també reflexiona sobre la memòria esborrada. "La Moñino i la Compte es van exiliar, però les dones militants que es van quedar a Girona van viure un "exili interior". La postguerra va ser llarga i dura" assegura. "Amb el llibre, en certa manera, els he volgut reconèixer la feina feta". Explica que els descendents de les dones exiliades guarden "molts papers, fotos, molta memòria", però de les que es van quedar aquí, "s'ha llançat molt de material" i "tot ha quedat molt a dintre".

Durant el procés de recerca, Busquets va tenir l’oportunitat d’entrevistar l’única dona viva de les anomenades "matrioixques". Encara que ella no recordava els detalls perquè té Alzheimer, "la seva mirada transmetia emocions profundes". “Va ser un moment molt bonic, una lliçó de memòria i dignitat.”

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Les matrioixques d'avui

A partir de la seva obra, la periodista estableix paral·lelismes amb el present, on també hi ha dones que sostenen la vida des de la rereguarda. En aquest sentit, Busquets apunta a "dones que treballen als geriàtrics, que són la base del sistema capitalista, que s'aguanta per les cures. Són dones que no tenen aquesta projecció pública" apunta.

Recupera l'entrevista sencera, aquí: