“Durant la COVID no vam tenir més remei que fer medicina de guerra i de supervivència”

Barcelona

"No podíem atendre tothom com necessitava. Va haver-hi malalts que, segurament, en una altra situació haguessin estat intubats, però no vam poder perquè no teníem més màquines". El doctor Jordi Monedero, actual director assistencial de l'Hospital d'Igualada i cap d'Urgències quan es va declarar la pandèmia, recorda com van viure aquells dies, setmanes i mesos tan angoixants.

Cinc anys després, difícilment es puguin explicar situacions, sentiments o fets que no s'hagin explicat ja, però el pas del temps no resta dramatisme a les experiències de pacients i professionals sanitaris, que mai s'havien enfrontat a un virus tan letal.

La Conca d'Òdena, zona zero de la COVID a Catalunya

El 13 de març de 2020, la Conca d'Òdena es va llevar confinada. La Generalitat n'havia decretat el tancament perimetral per un brot de COVID que es propagava sense control per aquesta zona de la comarca de l'Anoia. Hi havia quatre municipis afectats (Igualada, Vilanova del Camí, Òdena i Santa Margarida de Montbui); unes 70.000 persones van quedar tancades dins d'aquest perímetre fins a nova ordre. Aquest territori va registrar una de les taxes de contagi i mortalitat més altes d'Europa en la primera onada de COVID. El nombre de defuncions va arribar a multiplicar-se per 5 respecte als registres habituals.

L'Hospital d'Igualada a l'epicentre

Més o menys com a tot arreu, a Igualada s'anaven rebent les poques i poc clares notícies que arribaven sobre un virus nou molt agressiu. De les primeres, ningú no en va fer gaire cas. Després ja va ser massa tard. "Vam pecar de l'arrogància del Primer Món: primer, traient-li importància, dèiem que els xinesos no fan les coses bé; més tard, quan la malaltia es va estendre a l'Iran i altres països de la zona, fèiem un discurs similar perquè són economies poc desenvolupades. Però quan el virus es va plantar a Itàlia, un país amb un sistema sanitari teòricament i tecnològicament més evolucionat, i veiem que estaven molt malament ja vam tenir clar que nosaltres hi aniríem al darrere".

Jordi Monedero recorda amb precisió el moment en què va ser conscient de la gravetat de la situació. "Quan va vaig veure que això pintava molt malament va ser arran de la trucada d'una companya d'Atenció Primària que em trucava des d'una residència de gent gran i em deia que tenia la meitat dels avis amb febre alta i símptomes respiratoris. Li vaig dir que ens enviés a l'hospital els que estiguessin pitjor ... Però en aquell moment vaig pensar que el virus ja no estava controlat, que estava absolutament escampat".

Creixement exponencial de casos

La COVID va acarnissar-se amb aquest centre sanitari. Entre finals de febrer i principis de març de 2020, una vuitantena de treballadors de l'hospital van fer un dinar per celebrar una jubilació. Un dels assistents estava infectat, sense saber-ho, i contribuir va escampar el virus entre els seus companys "Els professionals sanitaris actuem de vector quan estem infectats. En aquell moment, estàvem contagiant altres persones i no ho sabíem", lamenta Monedero.

La proliferació de casos es va deixar notar de seguida al centre hospitalari. El 9 de març, l'hospital va confirmar el primer positiu. Dos dies més tard, l'11, ja rebien entre 50 i 60 pacients diaris, molts dels quals requerien hospitalització.

Ampliar

Cerrar

"Els aproximadament 200 llits de l'Hospital d'Igualada es van omplir ràpidament de malalts COVID. La situació va obligar a fer medicina de guerra i de supervivència: a prioritzar pacients. Només ateníem altres quadres d'alt risc vital i vam haver de prendre decisions molt difícils", recorda commogut el doctor. "Va arribar el moment que havíem de pactar amb les famílies dels malalts que ja no podíem continuar amb l'atenció perquè només aconseguíem allargar una situació sense sortida. I clar, això és molt dur".

Aquestes decisions que els metges han de prendre de tant en tant, durant les primeres onades de COVID es presentaven diversos cops cada dia.

De la nit al dia

Ara, cinc anys més tard, la situació a l'Hospital d'Igualada és radicalment diferent. Jordi Monedero no deixa passar l'oportunitat de reivindicar "el paper cabdal que les vacunes han jugat en el control de la malaltia. I en un temps record! En menys d'un any vam disposar d'uns fàrmacs altament efectius que van aconseguir capgirar la situació".

Actualment, a l'hospital d'Igualada les poques defuncions que es registren vinculades al SARS-COV-2, el virus que provoca la COVID, es produeixen per descompensació de malalties prèvies greus o de pacients immunodeprimits. "D'aquelles morts que vèiem en les primeres onades, de persones joves i sanes que no aconseguien superar la infecció, ja no en tenim. D'aquest perfil, no recordo quan va ser l'última".