"Les dones que acaben vivint al carrer és perquè han esgotat totes les altres opcions"

Barcelona

La Lídia recorda totes les dones que ha atès vivint al carrer. Totes les cares i tots els noms. Són 17 dones a qui va conèixer durant els tres anys que va treballar a l'equip de policia de barri a Ciutat Vella. És estrany veure dones dormint al carrer, a Barcelona només són un 13% de les persones sense llar. Elles viuen el carrer d'una manera diferent, enfrontant-se a perills i situacions amb què no es troben els homes.

La Lídia és la Lídia Pitarch, sergent de la Guàrdia Urbana i doctora en Dret Global i Seguretat Humana, especialitzada en sensellarisme femení, que ha recollit les històries d'aquestes dones en cinc relats, els de l'Ary, la Gina, la Luz, la Lili i l'Elisa, al seu llibre Entre Portales. Relatos de mujeres que viven en la calle. Un relat on cinc dones es veuen atrapades en una situació de la qual és molt difícil poder i voler-ne sortir: primer perquè la societat les expulsa i després perquè el carrer les atrapa. El llibre el va recomanar el pensador, Jordi Mir, en una de les seves connexions i ara, torna per reflexionar amb la sergent Pitarch sobre el sensellarisme a Catalunya.

Què és viure al carrer?

"En les dones no és viure a un lloc fix, sinó transitar per moltes maneres de sensellarisme". Les dones al carrer volen ser, generalment, invisibles i és per això que també ho són les seves formes de sensellarisme: "Les dones que acaben vivint al carrer és perquè han esgotat les altres opcions, han passat molt anys transitant entre pisos ocupats, sofàs de gent o locals buits", ha explicat Pitarch. Llocs ocults on també passen coses ocultes.

El com han arribat al carrer aquestes dones és diferent, però hi ha "itineraris comuns", com la violència masclista, famílies desestructurades o problemes econòmics. En el cas de l'Ary, per exemple, que s'ha deslligat de la seva família i busca el que no troba a casa en un altre lloc, acabant al carrer; o la Luz, que filla de família migrada, acaba rebent violència al seu país d'origen i, quan arriba a Barcelona, "no té on agafar-se".

El llibre de Pitarch, ha apuntat Jordi Mir, és una molt bona forma de "veure com molta gent, des d'espais diferents, pot arribar al sensellarisme". Un relat que xoca de ple amb què ha construït la societat que es basa en el fet que "qui és pobre és perquè s'ho mereix". De fet, al llibre, Pitarch ha intentat fer transitar el lector per les emocions que ella ha anat vivint al llarg d'aquests anys, primer la sorpresa de saber que coses com aquesta passen a Barcelona, després la frustració i la ràbia, i al final les opcions que tenen aquestes dones per sortir-se'n.

La necessitat de coordinació

A Barcelona hi ha moltes més opcions que a la resta de Catalunya per les persones sense llar, cosa que pot explicar com des del 2008 el número d'aquestes persones s'ha pràcticament doblat a la ciutat catalana, arribant a més de 1200 persones. També ha crescut el nombre de persones al carrer a Londres o Los Angeles, i pràcticament "a totes les ciutats del nord global".

Com a policia, la seva feina era la primera atenció a les persones sense llar. Ella, juntament amb els companys, són els encarregats de vetllar per la convivència entre aquestes persones i la resta de veïns, la qual cosa és molt difícil. La Guàrdia Urbana de Barcelona, ha assenyalat Pitarch, té molta sort que hi ha una bona "coordinació amb els serveis socials", de manera que facilita fer una "gestió més humana de l'espai públic", que acaba sent l'únic espai que tenen aquestes persones.

També és part de la seva feina apropar-se i facilitar que les persones sense llar, especialment les dones, li obrin el cor, cosa que "no és gens fàcil" i acaba sent com un "puzle". Un procés que relata molt al llibre i que costa mesos que una dona sense llar li expliqui com ha arribat fins allà o quin problema ha tingut el dia abans. Això ho fa amb ella i amb altres companys i entre tots intenten "lligar les peces". L'important és que aquestes persones vegin que "hi ha algú que es preocupa per elles".

La casa primer

El problema que es troben moltes de les persones, segons ha detallat la sergent, és que van de servei en servei sense trobar solució: mesos d'espera, manca de places o necessitat de cita prèvia. Per Pitarch, l'essencial és primer tenir un sostre, una manera d'abordar la problemàtica del sensellarisme que s'anomena Housing First i que està molt estesa en països com Finlàndia. Consisteix, tal com indica el seu nom en primer donar un espai per les persones sense llar, individual, i que els serveis vagin in situ a aquest espai a atendre'l, de manera que no depengui de la persona, que té diferents problemes d'exclusió, d'anar a buscar els serveis: "No parlem de molts metres quadrats, només una habitació amb un lavabo on puguin tenir les seves coses i el seu gos".

Aquí a Catalunya sempre s'ha aplicat com un pla pilot, però ara s'ha tornat a presentar una proposició de llei al Parlament per aplicar-lo a tot el territori. El Housing First és una manera de reduir la burocràcia a la qual es veuen sotmeses aquestes persones i que moltes vegades fa que es distanciïn i rebutgin l'ajuda que se'ls ofereix: "Està comprovat que entre el 90% i el 99% de les persones es mantenen durant els primers cinc anys com a mínim".

En aquest sentit, Mir ha apuntat que hem d'entendre que no tenir llar no és "com no tenir mitjons", sinó que les persones sense llar viuen "quotidianament pendents de què els pot passar, amb possibles agressions", per la qual cosa és molt probable que "la salut mental se'n ressenti". Ell també aposta per no haver d'esperar que es recuperin de tots els seus problemes per brindar-los ajuda, sinó a donar-los la llar per ajudar-los a recuperar-se del tot.