"Per aconseguir derrotar al Madrid, no hi ha millor equip que el Barça"

Barcelona

El Barça es va imposar a l'Atlètic de Madrid i jugarà la final de la Copa del Rei. El rival serà el Reial Madrid. Al 'Què t'hi Jugues', el professor Flaquer valora molt positivament a les seves notes el camí recorregut per l'equip, fins al punt de suspendre aquells que poden sentir por de jugar-se el títol de Copa en un Clàssic.

Excel·lent: les grans nits de Lamine

Com més gran és el partit, més apareix. Quant més focus hi ha, més brilla. És el més petit de la classe, però quan surt al pati es transforma en el més gran. La seva primera meitat, ahir, és de museu: passades de cullera, controls que van ser regats, rematades enverinades, conduccions endimoniades i una assistència de gol que evidencia que sent el protagonista de la festa, a ell li toca repartir els caramels. Tot, en un partit que l’Atlètico va voler convertir en la caça al turmell. Toca recordar, perquè costa de creure, que té 17 anys. En pocs mesos hem passat del pànic que ens generava l’arribada d’Mbappe al vertígen que ens provoca imaginar què pot arribar a ser Lamine. Vertígen que sentim els culers i, sobretot, vertígen que senten ja també els rivals.

Notable: el davanter de la Copa

El camí fins la final porta la signatura del tauró. Flick va premiar la meritocràcia. Ferran no jugava per donar descans a Lewandowski, Ferran jugava perquè ho mereixia. I va estar de nou a l’alçada del repte que li va llençar el seu entrenador, fins al punt que mereix jugar de titular la final davant el Madrid. Que Ferran fos el golejador de la nit premia la gestió de Flick, capaç de trobar rols que fan sentir importants futbolistes que semblaven condemnats a paper residuals. Ferran és el millor exemple, però els Eric Garcia, Fermín, Araujo o Gerard Martín, per a posar alguns exemples, no tindran etiqueta de titulars, però ja saben que jugaran paper fonamental en el tram més decisiu de la temporada. La final se Copa s’explica en bona part pel rendiment d’aquesta segona unitat que tindria en Ferran Torres el seu capità. És aquest un altre dels mèrits de Flick.

Progressa adequadament: el permís per somniar

Flick demana perfil baix, però el seu Barça és esclau de les expectatives que ha generat. A principi de temporada no hi havia somni possible. Ara costa tocar de peus a terra. Tot ho explica l’evolució de l’equip, que va madurant i creixent en un 2025 per a emmarcar. Sabíem que el Barça era una màquina de fer gols, reconeixíem els riscos defensius com a senya d’identitat. En el que portem d’any, hem eliminat del diccionari la paraula derrota. Però és que el Barça de Flick ha incorporat darrerament una altra virtut. La de saber patir. Aquella innocència, aquells pecats de joventut que et feien deixar escapar partits per manca d’ofici estan quedant enrere. Ahir, al Metropolitano, amb l’Atlètico necessitant un gol, no et van rematar a porteria en tot el partit. El Barça juga, arrisca, defensa, sap patir i guanya. Arribaran més o menys títols, però quin senyor equip ha construït Flick. No és d’extranyar que el propi Hansi ens digui… que està permès somniar.

Suspens: per als que li tenen por al Madrid

Respecte? Tot. Eufòria? Cap. Confiança en el Barça? Màxima. Portem anys lamentant que els rivals s’acollonin i no sàpiguen derrotar els blancs. Toca ser valents i afrontar nosaltres mateixos la missió. Ens posem en mans d’un Barça desacomplexat, descarat, valent, convençut, confiat, compromès i ple de qualitat. Benvingut sigui el Clàssic a la final. No hi ha repte més apassionant que fer caure el Madrid de Mbappe i Vinicius. Serà difícil, és clar. Però no hi ha cap motiu que em generi desconfiança. Els propis futbolistes demanen Clàssics. Ja el tenen a la Copa, el tindran a la Lliga i el volen a la Champions. S’han guanyat que els fem costat. Ja estic nerviós, però també convençut. Per derrotar el Madrid, no hi ha millor equip que el Barça.