"Jo he estat boja, però no soc una boja"

Barcelona

"No existeix la bogeria, sinó gent que somia desperta", deia Cristina Martín, la Princesa Inca, però l'Anna Agulló, des que va viure un episodi d'eufòria maníaca, no té tanta certesa sobre "què és real i què deixa de ser-ho". Agulló és escriptora, directora i actriu, i va patir fa uns anys un episodi de bogeria que la va fer desconnectar de la realitat: "Jo he estat boja, i això és així, però no soc una boja". La bogeria, ha defensat, és una condició que s'està, no que s'és, com la resta de malalties.

De la seva experiència n'ha fet un monòleg sense filtres que es pot veure aquests dies a l'Espai lliure, del Teatre Lliure de Montjuïc. L'Anna, sola a l'escenari amb un vestit de color plata relata com va ser aquest camí cap a la bogeria, com la veia la societat, i com ho recorda ara, passat el temps. L'obra es 'El peix daurat' i ja va ser estrenada fa dos anys a la sala Atrium. Ara, Agulló el recupera fins al 20 d'abril.

Per què un monòleg?

Aquesta història, però, no havia de ser sobre un escenari. De fet, "va trigar molt de temps en convertir-se en monòleg". Sí que sabia que seria alguna cosa creativa, perquè és la manera que té Agulló de "processar les coses", però la primera idea va ser un documental. No va ser fins al 2023 que la idea va mutar a monòleg i això va ser la millor decisió que va prendre, perquè tot va fluir: "La forma que necessitava la història era jo posant el cos a l'escenari".

Explicar el que va viure ella sola pot semblar complicat, però fer-ho tantes vegades permet a Agulló no connectar sempre amb allò que va ser, cosa que agraeix, perquè si no acabaria "encara més exhausta emocionalment". Sempre hi ha algun moment, però, en què connecta més, però intenta limitar-se al seu paper d'actriu.

L'eufòria maníaca

El que va viure Agulló s'anomena clínicament eufòria maníaca, un estat en què se sentia molt creativa, amb molts projectes, molta alegria i molta energia. Aquesta sensació "anava creixent més i més fins al punt de no necessitar dormir ni menjar, de perdre el contacte amb la realitat i tenir deliris". A dia d'avui, l'arista té textos posteriors a l'episodi que no entén: "Durant un temps escrivia coses comprensibles, però després eren textos que no sé interpretar, però que en aquell moment tenien tot el sentit del món".

A conseqüència d'aquest episodi, la ingressen al Centre de Salut Mental de Sant Boi, un lloc "molt estigmatitzat", però on ella hi va viure molta tendresa i solidaritat. "A dins vaig aconseguir crear vincles" i, tot i que van ser "efímers", recorda la complicitat "dels desgastats". En sortir, va arribar una depressió "llarga i dolorosa" que li va durar quatre anys.

L'acompanyament

Agulló se'n va sortir amb medicació i molta paciència, perquè aquests processos són més llargs que l'un voldria. I és per això que la paciència és tan important. Precisament, l'artista ha reivindicat que si tornés a viure una situació com aquesta demanaria paciència als altres, perquè "hi ha poc més que es pugui fer", simplement que acompanyar de manera amable, sense exigències i sense intentar accelerar processos: "Que des de fora s'exigeixi més del que pots donar només afegeix patiment i frustració".

A escala social, Agulló va notar molt desconeixement tant del que passa com de saber afrontar-lo i acompanyar el malalt. Opina que la societat "no integra d'una manera saludable el trastorn" i tendeix a expulsar-lo de la comunitat. En el seu cas, ha rebut demandes de disculpa de persones que no li van saber fer costat i ella ha après a comprendre millor què van sentir. "És clar que qui més va patir soc jo, que tenia la malaltia, però l'entorn també, no tenia eines per acompanyar-ho". I de fet, aquest sentiment de voler com ho han viscut els seus serà el que probablement acabarà sent un documental que "potser mai arribarà", però que per si de cas ja té un nom: "Quan era lluny".