Jaime Palomera: "L'única manera d'aturar el segrest de l'habitatge és canviar les regles del joc"

Barcelona

Ara fa gairebé un any, amb molta calor en l'ambient, l'equip del Balcó vam decidir reunir-nos amb en Jaime Palomera, doctor en antropologia econòmica i investigador d'IDRA (L'Institut de Recerca Urbana de Barcelona). Teníem una idea: fer una secció d'habitatge veient tots els problemes en què es trobava la gent i volíem fer un consultori. En Jaime ens va entendre ràpidament i va néixer 'Article 47' on, des de setembre escoltem dubtes i problemes de ciutadans amb els contractes de lloguer, els preus, les hipoteques, els impostos o les fiances, entre moltes altres coses.

Tot aquest coneixement es recull ara a El segrest de l'habitatge. Per què és tan difícil tenir casa, i com això pot trencar la societat. Un llibre que aplega "anys de recerca" però escrit de manera divulgativa, perquè tothom ho entengui: "L'he escrit pel meu tiet, el meu sobre, els meus amics perquè els polítics no canviaran res ni no ens adonem que no és un problema de tenir o no tenir casa".

Un segrest sistèmic, no ètic

La presentació de El segrest de l'habitatge va coincidir en dia i hora amb l'anunci de l'acord del govern socialista amb Esquerra Republicana, els Comuns i la CUP, per regular el lloguer de temporada i l'habitatge protegit. Unes mesures que, opina Palomera, ataquen sobretot als símptomes del problema, no a l'arrel.

L'habitatge ha crescut en els últims 15 anys: "Han entrat al mercat de lloguer 1,3 milions de pisos", ha apuntat Palomera. Pisos que no neixen de nova construcció, sinó que "eren les cases de petits propietaris que els van perdre per la crisi o se'ls van haver de vendre". I aquests pisos, explica, han acabat en mans dels qui ja tenien molts actius, sobretot cases, i és per això que s'han disparat el nombre de grans propietaris. Un procés que Palomera anomena "el gran acaparament". Un procés "que no és natural, sinó intervingut", per una sèrie de regles que l'han facilitat. Un procés que "no és una qüestió ètica, sinó sistèmica", el sistema ho impulsa, i per tant un procés que només es "pot aturar canviant les regles del joc".

De 20 a 130 nòmines

En el llibre, Palomera presenta una dada demolidora; l'any 80 a una parella els calien 20 nòmines per comprar un pis, la seva filla en necessita ara 130. "Està ple de vídeos i programes culpant els joves de no esforçar-se i gastar-se els diners en vacances", ha apuntat Palomera, "però les dades ho desmenteixen". Si abans es necessitaven 3 anys i mig per pagar una casa, ara són 10. I a això se li suma que molta gent ha de viure de lloguer i, per tant, "no es pot estalviar".

El motiu d'haver arribat fins aquí és que els qui tenen més diners, compren pisos per invertir-hi, i això fa que el preu pugi, d'una manera "similar al que passa amb la borsa i l'or". D'aquesta manera, la classe mitjana ha perdut "l'única font de riquesa que tenien les generacions anteriors: la casa en propietat".

Viena i Singapur

Palomera també proposa dues "utopies que es poden aplicar", com són les de Viena i Singapur. En el cas de la capital europea, dels 918.000 pisos que hi ha, la meitat estan fora del mercat, en forma de lloguers assequibles a 650 euros pels qui tenen un sou inferior a 3500 euros mensuals. A Singapur, en canvi, aposten per una societat de propietaris perquè el mercat de propietat el regula el govern i dona ajudes, en forma de beneficis fiscals, i amb condicions: "No es pot vendre la casa per més del que es va pagar". A banda, si algú compra diverses cases, els impostos pugen cada vegada més, com un "IRPF d'habitatge progressiu".

Això és així perquè la idea a Singapur és que l'habitatge s'ha de garantir a tothom, com passa a Catalunya amb la sanitat: "No pots anar a un hospital i demanar cinc llits". En canvi, amb l'habitatge passa al contrari. "Partíem de la premissa que era bo donar beneficis a qui posava pisos per llogar, perquè faria augmentar l'oferta i abaixar el preu, però això ja s'ha demostrat que no passa".