Clara Prats: "Sempre he tingut el somni de veure la Terra des de fora"

Barcelona

Amb el decret d'estat d'alarma, amb el confinament, el grup d'animació musical Xiula va penjar a les xarxes 'Em quedo a casa', una cançó sobre la Covid19 que es va gestar en només 24 hores i amb els vídeos de desenes de nens, de nenes i de famílies que van respondre la crida del grup.

La Clara Prats ens explica que aquesta cançó de Xiula no va ser la més escoltada a casa seva, però recorda que, entre d’altres, el col·lectiu infantil va ser un dels grans afectats per les mesures que es van prendre, “fins i tot va haver-hi un moment que podíem sortir al carrer a passejar els gossos, però no podíem sortir amb els nens i, després, també van ser un dels últims col·lectius en poder-se treure la mascareta”.

Aquest 'Em quedo a casa' forma part de llapis de memòria de la nostra convidada, una dona a qui, com la cançó, vam conèixer per la pandèmia. És física i és la investigadora principal del Biocom, el grup de recerca en biologia computacional i sistemes complexos de la UPC. Durant el confinament i durant els mesos posteriors, els seus models matemàtics, els seus números, ens ajudaven a entendre, a comprendre i a predir l'evolució i el comportament de la malaltia, pràcticament cada dia, la podíem sentir o veure en algun mitjà.

La Clara ens explica que al Biocom ja feia temps que feien estudis i models amb les dades d’altres malalties com la grip i que, quan es va iniciar la Covid-19 primer a la Xina i després, quan va fer el salt a Europa, van començar a recopilar dades de diferents organismes, com la Conselleria de Salut o la Comissió Europea i donaven a conèixer els seus informes a les xarxes socials, amb petites gràfiques i informacions per a ajudar les persones a entendre el que estava passant. I, a partir d’aquí, diferents periodistes es van posar en contacte amb ella i els seus companys per explicar i ampliar aquestes informacions i van començar a aparèixer en els diferents mitjans: “Ens va semblar que era una tasca important”.

Per ella i el seu equip, al principi feien una dissociació entre el que els deien les dades i el que veien en imatges dels carrers a la Xina completament deserts. Tot i que les dades els confirmaven la gravetat del que estava succeint, les imatges els semblaven del tot irreals, de pel·lícula de ciència-ficció: “No t’ho acabaves de creure i, de fet, a nivell més emocional, de vivència més personal, fins que no ho vam veure que passava a Itàlia no ens ho acabàvem de creure del tot. El que ens deien les matemàtiques no ho vam veure del tot fins que ho vam tenir a sobre”.

El repte de la divulgació

La divulgació, per la Clara, sempre ha estat un repte, “traslladar conceptes complexos a alumnes de primer de carrera o d’institut és un repte que sempre m’ha agradat. No canvia molt fer-ho davant d’una classe amb 25 alumnes o a la ràdio davant d’un nombre de gent que no coneixes”. “En aquells moments feia vertigen, no tant pels milers de persones, com per les repercussions que podia tenir el que dèiem a persones que ho estaven passant molt malament”.

Si la ciència és un dels pilars de la seva vida, l’altre, sens dubte, és la música. Amb les notes de l’Ària de la Reina de la ‘Flauta Màgica’ de Mozart de fons, la Clara Prats ens explica que el seu pare és músic i la seva mare, tot i ser biòloga, ha cantat tota la seva vida en cors i, durant la seva infantesa, a casa seva es va sentir molta música clàssica: “Molts dissabtes i diumenges m’asseia al sofà i anava escoltant la ‘Flauta Màgica’ i he intentat cantar aquesta ària”. També fa de soprano a un cor. Des de ben petita, amb els seus germans, van cantar a la coral infantil el Virolet dels Lluïsos de Gràcia, després en va ser la directora, van estar a la coral juvenil, els seus pares a la d’adults, “una mica la sensació de la segona família on tots cinc cantàvem durant uns quants anys”.

Superar la vergonya

Per il·lustrar aquesta etapa que comença de ben petita, amb només 5 anys, la Clara ha escollit 'La cançó de la sabatera' de Miquel Desclot, Josep Vila i Casañas, interpretada pel cor infantil Amics de la Unió del disc ‘Un barret de cançons’. Es va posar a dirigir la coral perquè de ben petita era molt vergonyosa “fins a extrems de bloqueig” i recorda que la vegada que li va tocar dirigir a una coral infantil que anava a interpretar una cançó que ella mateixa havia compost “va ser un dels moments més traumàtics de la meva vida”. Quan tenia 14 o 15 buscaven directors per la coral infantil “i vaig pensar, mira, posa’t a dirigir, quan estiguis davant del grup de nens o tires endavant o tires endavant”. Una teràpia gairebé autoimposada i que li va servir per créixer en la part de la comunicació, treballar en equip.

Quan va finalitzar la carrera de física va estar dubtant si es dedicava a la música i treure’s els títols oficials o bé dedicar-se a la física. Però la voluntat de no renunciar a cap dels dos vessants, la científica o la musical, li va fer pensar que “seria més factible dedicar-me professionalment a la física i en el temps lliure a la música que no pas al contrari”.

Una de les cançons que va ballar mil vegades amb la colla d’amics, a Moià, quan sortia a la nit era ‘I will survive’ de Gloria Gaynor: “La identifico amb una època en què vaig tenir la sort de trobar una colla d’amics fantàstica. La cançó em retorna a aquests moments de “zero preocupacions”, d’il·lusió per tot el que vindria, d’energia infinita per menjar-te el món i arribar allà on vulguis, i fer-ho de la mà de les persones que t’estimes. També és un tipus de cançó de les que m’agrada tenir a mà, que té la capacitat d’arrencar-te un somriure i posar-te de bon humor”.

Quan va estudiar física hi havia una majoria d’estudiants masculins, amb un bon grapat de “friquis”, però també hi va buscar la coral. A aquesta època la trasllada ‘Fly me to the moon’ a la versió de Frank Sinatra: “És una de les meves cançons preferides. La imatge d’estar flotant en l’espai, entre la lluna i Júpiter i Mart, sempre m’ha encantat, encara que a la cançó sigui en sentit figurat! Sempre he tingut el somni de veure la Terra des de fora i va ser un dels motius per què vaig escollir la física”.

La música i les matemàtiques

“A la música hi ha moltes matemàtiques. La música no és una cosa aleatòria d’una nota darrere d’una altra, quan estàs escoltant una cançó és com que t’anticipes, que té lògica i que t’ho esperes perquè té un patró matemàtic al darrere”.

La ‘Cançó del Capità’ de Joan Figueras la relaciona amb la maternitat, és mare de dos fills, i ens explica una anècdota relacionada amb ella: “La dúiem al cotxe, anava jo sola amb el meu fill gran, aleshores devia tenir 3 anys. I de cop, em diu: “Mare, per què tinc els ulls mullats, com quan ploro?”. Li havia emocionat la cançó, i no acabava d’entendre què li passava”.

Tanquem el llapis de memòria de la Clara Prats amb ‘From Within’ de Michel Camilo, una de les seves cançons favorites juntament amb ‘Fly me to the moon’: “’Calle 54’ és un disc que em va descobrir el meu marit, i que durant un temps vam escoltar en bucle perquè té algunes autèntiques joies, com aquesta. I cada cop que l’escolto, tinc la imatge de l’última escena: el Michel Camilo, que ha acabat de tocar, es gira i somriu amb cara de “que bé m’ho he passat!”.