25 anys dels àngels de nas vermell que acompanyen els malalts: "Sou i sereu sempre imprescindibles"

Barcelona

Durant 20 anys el Pau va tenir la companyia dels Pallapupas, aquells pallassos i pallasses capaços de fer riure els pacients i els seus familiars en moments difícils. Ara, els pares del Pau continuen parlant meravelles dels homes i dones de nas vermell com la doctora Clavícula, la Gelocatila o la Camillera Amina Biodramina, que encara guarda el dibuix que li va fer el Pau: "Són una mena d'àngels, sou i sereu sempre imprescindibles".

Els Pallapupas compleixen 25 anys fent el que semblava impossible: Fer riure als qui pitjor ho estan passant. L'ONG va néixer l'any 2000 i es va anar escampant; ara són presents a 8 hospitals i centres sociosanitaris de Catalunya i la seva tasca impacta 140.000 persones l'any. L'entitat la formen actors i actrius amb formació especialitzada en coneixements sanitaris L'Angie Rosales, fundadora de l'entitat ha explicat com ha costat, al llarg, d'aquest quart de segle, escampar i fer entendre la seva tasca, però com ha valgut la pena: "El retorn és tan gran que ens encoratja a continuar contra qualsevol que s'atreveixi a dir que això no és essencial".

Vocació: pallassa d'hospital

L'Angie funda els Pallapupas arran d'una estada a l'UCI, i de veure com un nen de nou anys en "situació terminal", que anava en cadira de rodes, no hi veia i només escoltava per una orella reia amb uns pallassos: "Em va esclatar el cap". Com podia ser que en una situació tan difícil hi hagués espai per l'humor?, es preguntava l'Angie. "Vaig sortir d'allà decidint que volia ser pallassa d'hospital".

Aquesta va ser la llavor dels Pallapupas, que van començar a germinar a l'Hospital Sant Joan de Déu. Un centre que "des del primer moment va creure en la vocació humanista". En la resta d'hospitals es van trobar de tot a la zona de pediatria, un 50% del personal entregat, i l'altra meitat que es pensava que "eren uns esbojarrats", però a poc a poc van anar guanyant credibilitat: "Tenim una metodologia, ens ho prenem de manera seriosa i hi ha evidència científica".

Ampliar

Cerrar

La dificultat més gran, però, va ser quan van començar a introduir-se en els pacients adults, perquè el personal sanitari no entenia com es podia posar un pallasso dins d'una habitació amb una persona malalta: "Però quan arribes a un hospital són els pacients que ho demanen, els que estem sans som els que dubtem". Així va començar la "contracultura" del riure mentre, segons la societat, s'hauria de plorar.

El dia a dia d'un Pallapupas

La Laia Pineda és la persona que s'amaga darrere la Camillera Amina Biodramina, una pallasa que sempre vesteix de rosa i a qui li agrada molt transportar qualsevol mena d'objecte, o pacient. Quan arriben a l'hospital el primer que fan és informar-se de quins pacients hi ha, quina edat tenen i quin és el seu diagnòstic; saber si han tingut algun imprevist, una mala o bona notícia o si tenen alguna intervenció: "Treballem de manera individualitzada i adaptada, no portem mai números preparats, sinó que fem segons les necessitats del pacient", ha destacat la Laia. Treballen a urgències, a planta i fins i tot entren a les operacions, on es queden fins que el pacient es queda anestesiat, o fins al final, si l'anestèsia no és total.

Una vegada saben a qui han de visitar, toca vestir-se, sense grans sabates, ni perruques ni maquillatges perquè són "pallassos humans". Això sí, amb una bata blanca perquè sí que són personal sanitari i comencen a treballar. Després d'una jornada de moltes emocions, parlen amb els doctors i doctores i el personal d'infermeria, per si hi ha hagut alguna novetat en algun pacient, es desvesteixen i s'abracen "molt" amb els companys.

Ampliar

Cerrar

Els Pallapupas també tenen suport psicològic perquè la seva proposta és "no evitar l'emoció, sinó traspassar-la". Ara bé, per fer-ho cal tenir unes eines que es guanyen amb experiència i companyonia, però també amb les sessions de teràpia. Són 33 les persones que formen part de tot l'equip dels Pallapupas, però en volen més. És per això que fan una crida a tothom que vulgui fer-se voluntari o soci, a fer-ho i "no deixar-se fer petits per les persones grises", aquelles que cada vegada fan un món "més deshumanitzat".