Un futbolista tetraplègic després de la condemna al rival que el va deixar en cadira de rodes: "Si arriba 11 anys després, la justícia deixa de ser justa"

Barcelona

"La justícia es fa en poc temps. Si arriba 11 anys després, deixa de ser justa", lamenta en conversa amb la SER Raül Sánchez, víctima de la violència en l'esport. Avui té 46 anys i una discapacitat reconeguda del 80%, des que l'abril de 2014, en un partit d’una lliga de futbol de veterans, un contrari que havia estat expulsat del partit va saltar al camp i el va deixar tetraplègic d'puntada de peu al coll. Aquest dilluns, més d’una dècada després, el Tribunal Suprem ha confirmat la condemna a sis anys de presó contra l’agressor.

L'Alt Tribunal condemna el jugador rival per un delicte de lesions agreujades i eleva la indemnització per a la víctima a 768.777 euros. "No hi ha diners que indemnitzin ni compensin el dany, el patiment i el que m’ha canviat la vida", assegura la víctima, qui, en cas que l’acusat no pugui pagar, haurà de ser indemnitzada per la lligueta organitzadora, l’Associació de Futbol Veterans Maresme. "Ningú s’ha posat en contacte amb mi per res en tot aquest temps: ni la persona que em va agredir; ni la lliga", lamenta Sánchez.

L’agressió va ocórrer el 26 d’abril de 2014 a Badalona al final d’un partit entre l’ECUA Calella i el Lloreda. Al minut 80, víctima i agressor van xocar mentre corrien cap a la banda. En Raül va aixecar els braços en senyal de no voler problemes, mentre el seu oponent se li llançava a cops de puny. L’àrbitre va treure la targeta vermella i va expulsar l’agressor, que va sortir del camp cridant que el mataria. Minuts després, en aturar-se novament el joc, l’agressor va saltar al camp i li va donar una puntada de peu per l’esquena a en Raül.

"Et canvia la vida en segons"

"Vaig caure pla i vaig saber que m’havia deixat tetraplègic perquè no podia moure'm. Tenia un braç atrapat al pit, el volia treure i no podia; volia cridar i demanar ajuda i tampoc sabia si estava cridant o no", recorda. Amb 35 anys, la seva vida va canviar en qüestió de segons. "Tenia una projecció laboral, m’acabaven d’ascendir, em valoraven, tenia una vida social molt àmplia, m’agradava la muntanya, feia senderisme, jugava a pàdel, sortia a córrer... Et canvia tot", rememora aquest exsoldador criat a Badalona.

"A mi m’ha canviat la vida, però també als meus germans", afegeix, agraïnt el suport familiar, però també reconeixent que se sent alleujat de no haver tingut fills abans: "sinó, també seria una càrrega per a ells". Mentre adaptava casa seva, aprenia a moure’s amb una cadira de rodes elèctrica i assistia religiosament cada dia a rehabilitació —encara avui, una dècada després, continua amb la teràpia física—, avançava a pas de tortuga el procés penal contra el seu agressor. Un procés que acaba ara i que implicarà que 11 anys després d’aquella puntada fatal, el condemnat entri per primera vegada a la presó per complir condemna. "La meva família està fotuda, però la seva també", assegura Sánchez.

"Guanyar està bé, però no a qualsevol preu"

Ara, en Raül Sánchez compagina la seva feina amb xerrades a adolescents: "Anem a entitats esportives i instituts perquè vegin les conseqüències de la violència en l’esport". De la seva experiència va néixer un documental, 26 d’abril, Play Again, disponible a Netflix o YouTube. "L’esport ha de ser superació, compromís, companyonia. No tot és guanyar. Guanyar està bé, però no a qualsevol preu", assegura ara a la SER.

El Suprem li dona la raó. "La pràctica de l’esport no pot acabar legitimant que en un terreny de joc existeixi una mena de 'cúpula de vidre' on tot es pugui fer amb intenció de causar lesions i amb la pretensió que el dret penal miri cap a una altra banda", resa la sentència.