Tenir depressió postpart: “No reconeixia el meu fill com a meu”

Barcelona

Una de les grans trampes emocionals de la maternitat és la creença, profundament arrelada, que el vincle entre la mare i el nadó ha de ser immediat, intensiu i meravellós. Però no sempre és així. Tant la Mireia com la Júlia han descobert que, darrere del relat idealitzat de la maternitat, també hi ha por, inseguretat i una gran desconnexió emocional.“Jo tenia molta por de dir en veu alta que no em sentia connectada al meu fill”, ha explicat la Mireia, “tothom em deia que havia d’estar contenta”. Però no era així.

La Mireia i la Júlia són dues de les moltes dones que han experimentat depressió postpart, una realitat que afecta una de cada cinc mares a Catalunya, segons dades de l’Agència de Salut Pública. Tot i això, el 75% dels casos no arriben a diagnosticar-se mai, i només un 10% de les dones reben un tractament adequat, segons alerten des de la Unitat de Salut Mental Perinatal de l’Hospital Clínic.

Desconnexió

La Mireia havia somiat des de sempre ser mare. Però quan va néixer el seu fill, res va ser com havia imaginat. Després d’una cesària complicada i problemes de salut del nadó, es va sentir desconnectada emocionalment i assetjada per pensaments intrusius: "No reconeixia el meu fill com a meu, tenia la sensació que me l’havien canviat”, ha confessat la Mireia, que va començar a sentir-se aliena al seu nadó pocs dies després del part.

Per a la Júlia, la depressió va començar abans del part. Amb antecedents de síndrome premenstrual severa i un quadre d’ansietat prèvia a l’embaràs, es va veure obligada a deixar la medicació durant la gestació: “Tot això va ser començar malament per mi”. El part, traumàtic, amb fòrceps i una episiotomia inesperada, va deixar seqüeles físiques i emocionals. En cap cas el vincle emocional amb el nadó no va ser automàtic.

La culpa i l'angoixa

El més difícil per a moltes mares és reconèixer que no estan bé. El sentiment de culpa per no sentir-se felices, la vergonya per no connectar o tenir el vincle immediat amb el nadó, i la pressió social de viure la maternitat com un moment màgic fan que moltes dones callin.

El relat social de la maternitat com una etapa plenament feliç sovint ofega els malestars reals de les dones. Com denuncia la Dra. Raquel Tulleuda, ginecòloga i sexòloga, el focus sol posar-se en el nadó, mentre la salut emocional de la mare queda en segon pla. I això genera un còctel explosiu: pressió social, hormones desbocades, cansament extrem i soledat emocional.

“Jo l’estimava, però al meu cap no sentia que l’estimés. Era com si m'haguessin posat una idea al cap que no encaixava amb el que vivia”, ha descrit la Mireia.

L'ajuda

Totes dues van buscar suport especialitzat. La Mireia va acudir al Centre de Dia Mare-Bebè de l’Hospital de Sant Pau, on va combinar tractament farmacològic amb teràpia i activitats amb el seu fill. La Júlia, per la seva banda, es va posar en mans de l’equip de Salut Mental 360 de la Societat Mercè Espanyola, a Sabadell.

Amb el temps i el suport adequat, les dues se n'han pogut sortir. La Mireia ha assegurat que després de tres mesos va començar a "retrobar-se amb ella mateixa" i, com a conseqüència, amb el seu fill. Ara, sense medicació, es planteja tornar a ser mare, una cosa que la Júlia ja ha fet ara fa dos mesos. Una segona maternitat que ha viscut amb una mirada molt diferent gràcies a un tractament compatible amb l’embaràs.

El testimoni de la Mireia i la Júlia contribueix a visibilitzar una realitat que encara pesa en silenci. La depressió postpart no és una fallida personal, sinó una qüestió de salut pública que requereix recursos, comprensió i desestigmatització.