Acollir a casa qui s'ha quedat al carrer: "Hem de demostrar que som humans"

Barcelona

Arriba un missatge al mòbil: "Un noi de Gàmbia no té on quedar-se". L'Ibrahim (nom fals) és menor d'edat, té 17 anys diu la seva documentació, però una prova ha decretat que en té 18, per tant, no té dret a la tutela de la Generalitat. Mentre espera el judici, que se sap que guanyarà —perquè no és la primera vegada que passa—, necessita un lloc on quedar-se. El missatge corre per WhatsApp, per Instagram i Twitter, totes les xarxes possibles perquè dilluns ja no pot quedar-se a l'alberg on està ara mateix. La Iolanda ho té clar: "Que vingui a casa", i ara ja fa un mes. Ella és una de les catalanes que conformen una xarxa de persones que, temporalment, acull a casa seva persones migrants que s'han quedat sense lloc on viure.

Com el Jesús, que va decidir acollir el Mamadou (nom fals), un noi de 28 anys del Senegal que esperava la resolució de la seva petició d'asil. Feia vuit que esperava per saber si era considerat refugiat o no, però fa unes setmanes va arribar la resposta: no. Mentre esperava, vivia en un pis per persones refugiades, amb una ajuda de 200 euros al mes. Havia trobat una feina on els seus superiors estaven molt contents, però que ara fa una setmana que ha hagut de deixar perquè es troba en situació irregular. Ha perdut la feina, l'ajuda i el pis. El Jesús tampoc s'ho va pensar i ara Mamadou també s'està a casa seva.

Inevitable

El Jesús recorda quan va conèixer el Mamadou en una mentoria. Havia fugit del Senegal, on treballava de pescador i on es va trobar que cremaven companys en les barques. Per no morir així, va venir aquí i va demanar un asil que li han denegat: "Es quedava al carrer amb lo posat". Que no li donessin la condició de refugiat era una possibilitat que ja hi havia sobre la taula i el Jesús, havent-ho consultat amb la seva família, ja havia estudiat totes les possibles solucions, de les quals cap era deixar en Mamadou al carrer: "Hem de demostrar que som humans, no només persones, que hi ha humanitat". Una cosa, opina el Jesús, que "es fa amb fets, no amb paraules".

La Iolanda no coneixia l'Ibrahim quan li va obrir les portes de casa seva. Ell havia arribat a Catalunya al gener, amb l'objectiu de formar-se i treballar com a lampista, com el seu avi. L'havien acollit a un centre de menors tutelats i estava preparat per començar a formar-se. Però després d'unes radiografies, la Generalitat va "decretar que era major d'edat" i el van fer fora d'on vivia. A la Iolanda li va arribar per les xarxes, com un cas més de la Coordinadora Obrim Fronteres, que atén persones arreu de Catalunya, i on la Iolanda és voluntària, i no va poder dir que no. Era la segona vegada que acollia un jove migrant a casa que havia quedat fora del sistema.

El futur

Ara els dos joves estan en una situació alegal. El Mamadou ha d'esperar sis mesos per demanar l'arrelament sociolaboral a Catalunya, mentre que l'Ibrahim està pendent de la resolució del judici que ha de decretar la seva minoria d'edat, com ja ha passat amb altres casos. Mentrestant, tots dos van fent el que poden, apuntant-se a activitats, sense estar federats, i intentant aprendre l'idioma, tot i que oficialment no poden inscriure's a cap curs per la seva situació jurídica.

Pel Jesús i la Iolanda hi ha hagut una fallada en el sistema que ha fet que dues persones encaminades a formar-se, treballar i integrar-se a Catalunya, hagin quedat fora d'aquest. I han estat ella, amb els seus recursos i bona voluntat els ajuden a tornar a entrar. "L'acollida solidària" com ells l'anomenen, ha de ser temporal, només un petit pont, una empenta perquè puguin tornar, peça a peça, a construir el seu futur.