Què és la síndrome de les claus?

Barcelona

A tothom li ha passat estar arribant a casa, i en la poca estona que passa des que entrem al portal fins que trobem les claus i entrem a casa, sentir que no ens podem aguantar les ganes d'anar al lavabo. Aquesta sensació de no poder aguantar ni un segon més es pot extrapolar a moltes altres situacions: els metres d'una cursa que es fan eterns, els nervis abans de rebre un regal i voler estripar ja el paper, o les ganes d'anar al lavabo els últims minuts d'un trajecte de tres hores en cotxe.

Tot això té un nom: la síndrome de les claus. La ciència ja ha estudiat aquesta sensació de no poder aguantar més, i ha trobat la seva explicació. Ho atribueixen a què som una unitat: la ment amb el cos, el context situacional i les emocions. Tot això es connecta i fa que tinguem aquesta sensació d'impaciència.

"S'emmarca dins d'un fenomen psicològic"

La psicòloga Marta Torra ha explicat a l'Aquí Catalunya quin és l'origen d'aquesta sensació. En primer lloc, és important entendre que la síndrome de la clau està relacionat amb la incontinència urinària, però s'emmarca dins d'un fenomen psicològic. "Està relacionat amb l'expectativa d'arribar a casa i les ansies", detalla. Tot això té a veure amb l'expectativa d'anticipació.

Les raons per les quals això passa són diverses, explica Torra. "Primer, quan estem a punt d'arribar a fer una cosa que ens agrada, augmenta l'expectativa" explica, i això fa que siguem més conscients del temps que queda. "Fins aleshores no t'adonaves del temps que quedava", afegeix. Per això, a mesura que s'acosta el moment augmenta el nerviosisme. També passa que el nostre cervell s'anticipa. Això fa que augmenti la concentració i hi hagi menys distraccions, perquè ens "hiperfocalitzem" en el que volem que acabi passant.

Augmenta la impaciència perquè anticipem la recompensa

Torra també destaca el contrast emocional, hi ha una pressa emocional per veure què passarà. Un altre punt és que s'activen uns sistemes al cervell relacionats amb la dopamina, que intensifiquen l'atenció i l'expectativa. "Això fa que augmenti la impaciència perquè anticipem la recompensa", explica. "Emocionalment, li donem molt més valor al final del procés perquè és la culminació.

Crida l'atenció la translació física que pot arribar a tenir aquest nerviosisme. Torra ho atribueix a què "el control dels esfínters és una cosa que es pot regular a voluntat, i si en aquests moments augmenta la impaciència és probable que el control de l'esfínter no es reguli com normalment ho fa".

L'ansietat anticipatòria juga un problema important en la síndrome de les claus. El que genera és que estiguem més concentrats en allò que està passant, i l'ansietat projecte el que volem que passi. Tot això genera una sèrie de mecanismes al nostre cos, que tenen una resposta fisiològica.

"Es pot redirigir l'atenció per evitar-ho"

Hi ha formes de combatre-ho. El que recomana Torra és redirigir l'atenció, deixar de pensar en què estem a punt d'arribar a casa. "Podem mirar alguna cosa que estigui passant al nostre voltant, fer alguna cosa que ens distregui", aconsella. L'objectiu és que el cervell deixi de focalitzar-se. La respiració també ens connecta amb el present. "També es pot pensar que tenim temps d'obrir la porta i arribar al lavabo", afegeix, per baixar la intensitat emocional, que només és temporal.

Torra recorda que l'expectativa que sentim és perquè passi una cosa bona, que serà positiva per a nosaltres. Per tant, pot ser útil portar els pensaments en aquesta direcció.