Estel Solé: "Vaig patir bullying quan encara no li dèiem amb aquest nom"

Barcelona

L’escriptora, actriu i dramaturga Estel Solé ha estat la protagonista d’un nou episodi del programa Llapis de memòria, on ha compartit una conversa íntima i reveladora sobre la seva trajectòria vital, artística i emocional. Amb motiu de l’èxit de la seva novel·la Aquest tros de vida, guardonada amb el Premi Ramon Llull i un dels llibres més venuts d’aquest Sant Jordi, Soler ha reflexionat sobre la infància, la maternitat, la consciència de classe, el feminisme i la vulnerabilitat com a força.

“Vaig créixer molt ràpid”, confessa Solé, diagnosticada amb altes capacitats i marcada per una infància on la consciència de la mort i l’angoixa van arribar massa aviat. El sistema educatiu no va saber acompanyar-la, i va patir bullying en una època en què encara no tenia nom. “Volia ser normal”, diu, i afegeix que la seva infància va estar travessada per la sensació de no encaixar.

La música ha estat un fil conductor en la seva vida. Cançons com Aquesta nina o La gallineta de Lluís Llach li evoquen records familiars i desperten reflexions polítiques. Ara, aquestes mateixes cançons les comparteix amb els seus fills, amb qui manté converses sobre història, feminisme i justícia social. “La política hauria d’estar a les aules”, defensa.

Solé també ha parlat de la seva relació amb la sobirania econòmica, un tema que l’ha travessat des de l’adolescència. “Amb 12 anys ja treballava de cangur”, recorda. El seu desig d’independència econòmica neix de l’experiència familiar i de veure el patiment dels seus pares per arribar a final de mes. Tot i l’èxit literari, manté una actitud prudent: “Ara podria aturar-me dos mesos per escriure, però tinc por. Sóc mare, pago un lloguer sola...”.

El feminisme i la revisió crítica de la cultura popular també han estat presents. Soler denuncia la pressió estètica que va viure com a actriu i com això va afectar la seva autoestima. “Sempre descontenta amb el meu cos”, lamenta. Aquesta pressió la va allunyar del món de la interpretació, tot i que hi ha tornat puntualment, com amb Els Brugarol, on va coincidir amb Ramon Madaula.

La seva vocació artística es remunta a la infància, quan escrivia i feia teatre al poble. “Les meves passions m’han salvat”, afirma. I tot i que ha deixat enrere la carrera d’actriu, continua vinculada a l’escena com a autora teatral. En aquest sentit, destaca el personatge de Bet a Animals de companyia, inspirat en la seva tieta àvia, una dona forta i solitària.

Soler defensa la vulnerabilitat com a eina de transformació. “Vull un altre model de tertulià, com volem altres models polítics”, diu. I recorda com, en directe, va ser la primera a dir “no sé què penso” sobre un tema complex com la prostitució. “Tenim una responsabilitat quan tenim un micròfon davant”, afirma.

Amb una mirada lúcida i compromesa, Estel Solé es consolida com una veu imprescindible de la literatura catalana contemporània. “Val més viure molt i enyorar poc”, escriu a la seva novel·la. I ella, fidel a aquest lema, continua vivint i escrivint amb una intensitat que commou.

Les cançons del llapis de memòria de l'Estel Solé:

• 'Nina de Miraguano' de l'Orquestra Fireluchi
• 'La gallineta' de Lluís Llach
• 'L'estaca' de Lluís Llach
• 'Así barría' dels Payasos de la Tele
• 'Si no te hubieras ido' de Marco Antonio Solís
• 'La tieta' de Joan Manuel Serrat
• 'Martha' de Tom Waits
• 'Dance me to the end of love' de Leonard Cohen