Rosana Torres: "Semblo paraplègica, però no ho soc. Soc tetraplègica"

Barcelona

Rosana Torres, periodista cultural de referència i veu imprescindible del teatre espanyol, ha explicat al programa el recorregut de la seva vida, des de com l'ha influenciat la cultura fins a com era la resistència antifranquista. Torres ha sabut mantenir-se fidel a una manera d’entendre el periodisme com a eina de memòria i transformació.

Nascuda a Catarroja (València) el 29 de juny de 1953, Rosana va marxar del poble amb només dos anys i mig. Tot i això, manté vincles familiars amb la localitat, especialment després dels efectes devastadors de la DANA que va sacsejar la comunitat a finals de l'any passat. Filla d’una família antifranquista, va créixer envoltada de llibres, pamflets clandestins i converses secretes.

Els seus pares, atletes republicans, van participar en les Olimpíades Populars de 1936 a Barcelona, boicotejant els Jocs de Berlín. La seva mare, actriu amateur en la companyia El Búho, dirigida per l'escriptor Max Aub, va viure com Pau Casals decidia continuar amb el concert previst per la inauguració malgrat el cop d'estat.

Rosana va créixer entre les taules del Café Gijón, on el seu pare la portava des de petita. Allà va conèixer actors com Fernando Fernán Gómez o Arturo Fernández, sense ser conscient de la seva fama. “Jo no sabia que eren famosos, i no els tractava com a tal”, diu. Aquest contacte precoç amb el món artístic no la va portar a voler ser actriu, sinó a observar i comprendre la realitat cultural des de fora.

Estudiant Magisteri, una crítica espontània a les pàgines infantils de Guía del Ocio la va portar a escriure-hi. “En dues hores vaig enviar un text, perquè llegia molta literatura infantil i m’agradaven molt les titelles”, explica. Aquesta passió la va portar a ser membre d’honor de la UNIMA (Unión Internacional de Marionetistas).

Des d’allà va fer el salt a El País i, més tard, a Televisió Espanyola, on va codirigir i presentar programes com El carro de la farsa o Candilejas. Tot i guanyar un sou altíssim, va tornar al diari. “Soc una noia de carrer. Soc molt de carrer. M’agrada anar a totes les estrenes”, afirma.

Especialitzada en teatre des del principi, Rosana Torres ha estat testimoni i cronista del teatre independent, de les sales petites, dels col·legis majors i dels escenaris alternatius. “La meva generació anava dues o tres vegades per setmana al teatre”, recorda. Aquesta passió, combinada amb una mirada crítica i empàtica, ha fet d’ella una veu única dins del periodisme cultural.

Tot i la seva vitalitat i compromís constant amb la cultura, Rosana Torres va patir una mielitis que la va deixar tetraplègica. Aquesta nova realitat no l’ha allunyada del món cultural, sinó que l’ha convertit en una veu activa per la defensa de l’accessibilitat als espais culturals. Torres ha explicat com està molt agraïda amb els metges que l'han tractat i la rehabilitació que fa, que l'han permès tenir més mobilitat: "Semblo paraplègica, però no ho soc. Soc tetraplègica". També ha denunciat les dificultats que encara troba en molts llocs, i ha afirmat amb contundència que “els pitjors enemics de la discapacitat són alguns arquitectes”, reclamant una educació que tingui en compte la diversitat de cossos i capacitats. El seu periple per ciutats d’Espanya i Europa li ha permès comprovar que l’accessibilitat no és només una qüestió tècnica, sinó de voluntat política i sensibilitat social.

Les cançons de Rosana Torres:

• 'Quiero verte danzar' de Franco Battiato
• 'Al vent' de Raimon
• 'De purísima y oro' de Sabina
• 'El setè cel' de Jaume Sisa
• 'El ball de la civada' de Serrat
• 'Si tú no estás' de Zahara & Dora
• 'Me he quitao el pan' d'Oregón TV
• 'Pequeño vals vienés' d'Enrique Morente