Montse Albets: pèrdua, dol i tornar a casa

Barcelona

"O ara o mai". Encara que reconeix que és una mica tòpic, la pandèmia va donar-li el temps que necessitava per posar-se a escriure. Havia escrit relats i contes, però no s'havia plantejat mai seriosament fer una novel·la. Després d'alguns cursos d'escriptura i de perdre el pànic a ensenyar els seus textos, Montse Albets (1977) s'estrena per la porta gran amb 'Només terra, només pluja, només fang', guanyadora del Premi Llibreter.

Tornar a casa

Rodejada de lectura treballant com a llibretera, correctora i assessora editorial durant anys, l'autora portava temps amb la història al cap. "M'inquietava el tema de la mort, com ens relacionem amb les persones vives i amb les que ja no hi són. Era una obsessió que m'havia acompanyat tota la vida", explica Albets. La novel·la s'endinsa a Ca la Viuda, un mas dels afores d'un poble que després d'estar buit i abandonat, rep la tornada de la Maria, l'última dona de la família. "És un llibre difícil d'explicar. És important que el lector l'agafi sense saber ben bé què és el que està passant, perquè jugo molt amb una ambigüitat que no s'ha de desvetllar. La Maria torna als seus orígens perquè no té res més, arrossega una pèrdua important i torna sense saber ben bé per què". Mig viva, mig morta, escriu.

Ai, mama

La protagonista té més present que mai la seva nissaga, i sobretot les dones de la seva família. "Troba les presències i totes les generacions d'abans. Hi ha un passat de violència familiar, i l'àvia, la mare i ella la viuen d'una manera diferent. Hi ha una evolució en la manera d'enfrontar-se en aquesta violència de l'home cap a la dona", comenta. Aquesta diferència la veiem també en la maternitat que representen cada una d'elles. "La postura de l'àvia és la d'aquelles dones d'abans que no deien res però anaven fent. Deien que sí a tot però feien la seva. La mare intenta fugir, i la Maria és la que fa les paus amb tot això. És una mare soltera perquè ho ha volgut i d'alguna manera trenca amb aquest poder que se li dona a vegades a l'home".

El festeig

Les veïnes i dos personatges que es miren de prop la protagonista donen el contrast humorístic entre el dol i la pèrdua. "En Manel i la Cristina són una parella que amaga la seva relació, i el poble fa veure que no ho sap. Aquests teatres que es fan als pobles". A ell se'l descriu com "rarot, però bon jan". "Un lector em va dir una cosa ben encertada. En Manel s'apropa a la Maria com un animal ferit. De manera respectuosa, gens invasiva, donant tot el temps que necessita l'altra persona", apunta Albets, que lliga tota la trama amb un seguit de paraules precioses com guipar, estirabot o galindaina. "Són mots que faig servir o he sentit fer servir. Estava ambientada en un poble, per tant, buscava aquesta parla col·loquial. Per altra banda, sí que reviso molt, és obsessiu, i la qüestió de la llengua per mi és important, m'agrada i m'ho passo bé".

D'Arnal a Björk

Ball de vetlatori de Maria Arnal va ser la banda sonora de l'autora mentre escrivia les pàgines de la novel·la. "La segona part de la cançó és d'una tradició valenciana, un ritu que es feia quan moria un albat, un infant que ha mort abans de tenir consciència. Es feia una mena de vetlla a la nit on es cantava i ballava. Em va servir per entrar a la història. De fet, sempre escolto música escrivint, i per mi el to d'aquest llibre era Maria Arnal". L'autora ja ha començat amb el que serà el seu segon llibre que comptarà amb una sonoritat diferent. De moment, comença amb Björk.