Rafael, rider als 73 anys: "Faig un gran esforç per arribar com més aviat millor"

Barcelona

Mira el mòbil com ho fan els avis: cap cot, ulls mig tancats buscant alguna cosa per sobre de les ulleres i el dit índex fent copets a la pantalla. En Rafael ho fa com un avi perquè és un avi. Té quatre nets als quals adora –"ens ho passem molt bé"– però no mira el seu mòbil per buscar vídeos de La Patrulla Peluda ni per ensenyar les fotos que els fa un dia sí i un altre també. Busca a Google Maps on ha de portar una comanda del McDonald's. Som al centre de Barcelona, són les 14:00, i la primera onada de calor de l’estiu enfila els termòmetres fins als 33 graus. En Rafael va amb la seva bicicleta, el seu casc i la seva motxilla taronja de JustEat. Té 73 anys. És repartidor i està començant la seva jornada laboral.

A primera vista, dues coses criden l’atenció: pràcticament no sua mentre pedala pels carrers de la capital catalana i com agraeix fer aquesta feina, que sens dubte es pot catalogar de dura, o molt dura. "Abans tenia jefes com una mosca tot el dia darrere l’orella, ara ningú no em diu res i vaig fent, faig esport i em mantinc actiu", celebra rialler. Després de dècades a l’equip de càrregues d’Air France a Veneçuela, país on va néixer, trastejant paquets de tots els pesos i mides, sent que la seva feina actual és un privilegi. Quedem amb ell a la Plaça Universitat i l’acompanyarem en el seu recorregut amb bici fins que acabi el torn de migdia (avui li toca de 14:00 a 16:30 i de 20:30 a 23:30).

– Què fa un senyor de 73 anys treballant de rider?

– Sóc super feliç amb la meva feina, cada dia en tinc ganes, m’encanta i la gaudeixo.

– No li agradaria jubilar-se? Té dret a pensió?

– Em donarien una pensió, sí, entre el que he cotitzat a Veneçuela i el que porto aquí a Espanya, me la donarien. Però jo no hi penso, de veritat que no.

Ampliar

Cerrar

Ampliar

Cerrar

Destaca les virtuts de ser repartidor: no té problemes de salut –"la tensió i tot això la tinc bé"–, va passar de 108 quilos a 78 des que va començar a trenallar amb la bici el 2022, i pot conèixer la ciutat des d’un punt de vista que ningú més té: el del contacte directe, encara que fugaç, amb centenars de persones a centenars de llars. Creu que JustEat és l’empresa ideal per fer aquesta feina perquè té contracte fix, nòmina, vacances, li donen la bici, li demanen que vagi amb compte i, segons assegura, ningú l'apreta perquè arribi ràpid als llocs.

Un sol que crema i una comanda llunyana

La primera comanda del seu torn ens porta de la Plaça Universitat fins a la Plaça Europa, ja fora de Barcelona, a l’Hospitalet de Llobregat. La seva bici elèctrica li dóna velocitat però els 33 graus que fa avui a Barcelona (segons el Meteocat, perquè els rètols de les farmàcies marquen 37) no perdonen. No porta aigua, tampoc res per menjar. "Jo bec molt a la nit, massa, per això no tinc set", assegura mentre serpenteja per ficar-se al carril bici. També jura que no té gana tot i que ha esmorzat a les 8, i dona tot luxe de detalls del seu menú diari –arepes, pastanaga ratllada, un litre de suc de taronja– per justificar que no menjarà fins a les 18h, quan faci temps entre torns en algun banc de Barcelona.

Recull la primera comanda sense problemes, però la seva edat, com si fos un núvol que el segueix, es fa evident en alguns moments: li costa trobar algunes adreces al mòbil (encara que es defensa, i amb raó, amb les trampes del Maps), en algun moment va en direcció equivocada, i el primer cop de pedal sempre costa fins que la bici elèctrica l’empeny.

Ampliar

Cerrar

Un cop entregada la primera comanda, li arriba una de nova molt lluny: a Cornellà, que l’obligaria a pedalar molta estona, a sobre la destinació és encara més lluny d’on es troba, pràcticament a la Ciutat Esportiva del Barça. "Anem a trucar perquè crec que es pensen que porto moto", diu en Rafael. Primer demana la reassignació de la comanda a través de l’aplicació, però dos minuts després truca. "Aquesta situació no està bé, el client no hauria d’esperar mai", sentencia seriós. La seva actitud riallera es torna més ferma quan parla de complir amb els clients i la tasca assignada. En pocs minuts li cancel·len la comanda i li donen una de nova molt a prop d’on és.

Demanar menjar a 100 metres de casa

La següent comanda que li assignen és surrealista: recull el menjar en un restaurant i el domicili on cal portar-lo està a cent metres. No arriba a dos minuts caminant, ni a un minut en bici. Després d'entregar-la, en Rafael constata que no es tracta d’algú amb discapacitat, ni d’un avi, sinó d’un jove sense cap impediment aparent. Què li passa pel cap quan rep comandes així? "Hi ha gent que no es complica la vida", diu mentre encongeix les espatlles. Entén que alguns pensin que no tenen per què aixecar-se a buscar el menjar si els hi poden portar a casa barat i sense esforç. "Hi ha un sistema, algú va, i li porta el menjar", diu. "Bé", puntualitza. "L’hi portem nosaltres".

Ell mai demana menjar a domicili, però els seus fills i nets sí. "Als joves us agraden molt les hamburgueses però a mi no em cal... massa menjar mata, cal menjar lleuger", assegura com si expliqués un conte als nets a la vora del foc. Explica que un cop va recollir menjar a Plaça Catalunya i només va haver d’anar fins al portal del costat i pujar al tercer pis. "La gent pensa... per què he de caminar dos carrers i deixar de jugar a la consola si puc pagar i que m’ho portin? Ja està, al principi pensava que aquestes comandes serien per a gent molt gran o obesa, però què va, en general són gent que no té cap problema", conclou.

Ampliar

Cerrar

Mentre esperem que li assignin una altra tasca, comenta que no està al dia de totes les polèmiques sobre els riders de Glovo i Uber, els falsos autònoms, els judicis entre empreses per competència deslleial... No vol entrar en el tema. No se sent còmode criticant altres empreses o companys –encara que durant un trajecte em senyalarà una motxilla de Glovo feta pols i em dirà que aquesta brutícia és inadmissible quan portes menjar– i es limita a dir que està content a JustEat.

"Cadascú escull amb quina corda vol penjar-se"

Arriba l’hora d’acabar el torn, la pantalla del mòbil marca que li queden 20 minuts per acabar. Subratlla que l’empresa no li sol assignar comandes en aquest marge de temps –"cada dia em regalen aquests minutets", apunta orgullós– i que segurament ja ha acabat. Dormirà en algun banc, beurà un litre d’aigua, menjarà alguna cosa i començarà amb els sopars. L’endemà, tocarà repetir. El Strava marca que hem fet 11,4 quilòmetres. "Un dia de poca feina", destaca en Rafael. "Alguns dies n'he fet 60", assegura sorneguer.

Acabat el torn, les preguntes persisteixen: per què treballar als 73 anys? Per què de repartidor amb una bicicleta? No és hora ja de descansar? Què fa un avi rostint-se al sol per portar menjar a la gent a casa? Què diu això de tots nosaltres? Com si per un moment s'oblidés de tot –la calor que ens crema l’esquena, les gotes de suor que rellisquen per les galtes, el cor accelerat pel pedaleig, la perspectiva de treballar aquest divendres fins pràcticament a mitjanit, el que li queda per a cobrar la pensió, el noi que l’acaba d’enviar a ell, amb 73 anys, a recollir la seva ridícula hamburguesa perquè no s’ha volgut aixecar del sofà–, en Rafael es posa solemne i sentencia:"Cadascú escull amb quina corda vol penjar-se."