Israel Solà, director teatral: “Al cap no tinc dues ànimes, n'hi tinc divuit"

Barcelona

Les comèdies romàntiques són una zona de confort: milloren els bons moments i ens animen quan passem per una mala ratxa. Sempre han estat reconfortants, però... això ha canviat amb els anys? Encara necessitem un petó apassionat al final per considerar que una història d'amor és completa? En els últims anys, hem vist com el romanticisme ha deixat de ser el d'abans: ha canviat, ha evolucionat en gustos, dinàmiques i preferències. Per això ens preguntem: com ha de ser l’amor avui dia?

Fins al 27 de juliol, la Sala Beckett de Barcelona presenta Em vas prometre una història d'amor, un exercici de meta-literatura escrit per Helena Tornero i dirigit per Israel Solà. El director en parla a l'Aquí Catalunya, reflexionant sobre l’obra i sobre com ha evolucionat la representació artística de l’amor en els darrers anys.

El dramaturg i director comenta al programa que, tant ell com l’equip, han descobert durant la producció de l’obra que el públic “tenia moltes i moltes ganes d’una història amb final feliç”, malgrat la tendència actual a rebutjar el romanticisme tradicional. Però, cal que el teatre presenti sempre finals feliços i rodons? Israel Solà ho té clar: “El teatre ho ha de fer tot”, afirma, fins i tot en temps convulsos com els actuals. “La gent surt contenta, amb bon rotllo”, afegeix, deixant clara la necessitat d’una oferta teatral que també aporti “felicitat i energia”.

Tot i el repte que suposa portar a escena una obra que no és pròpia, Solà reconeix que la seva faceta està molt més decantada a la direcció: “Intento posar-me al servei i entendre des de la meva sensibilitat i les meves ganes de dir alguna cosa, no negar el camí que està fet”. La teatralitat, el gran repte de l'obra: “És un joc constant, on els actors proposen les escenes, les comenten, les canvien. Construir aquest univers és difícil, entrant i sortint de la comèdia”. “La gràcia és que hem fet un espectacle prou àgil”.

Preguntat per la seva manera de treballar, Solà explica que a La Calòrica —la que considera “casa”, ja que hi desenvolupa la majoria dels seus projectes— el procés creatiu es construeix de forma col·lectiva, amb la implicació de tots els actors des del primer moment. “Treballem amb una pissarra Vileda gegant”, comenta, “on escrivim imatges i idees que poden sorgir de qualsevol membre de l’equip”. El director reconeix que la seva feina no consisteix a tenir-ho tot clar des del principi, sinó a captar el talent dels altres i canalitzar-lo cap a un camí compartit. Tot i que el procés pot recordar a una assemblea, Solà puntualitza que no es basa en decisions col·lectives: “S’ha d’escoltar a tothom, tenir en compte el criteri de cadascú —perquè tothom pot ser millor en la seva disciplina—, però al final les decisions les prenc jo, perquè tinc la visió panoràmica i he de ser capaç de triar”. Confessa que durant la creació “al cap no hi tinc dues ànimes, en tinc divuit: la por, la inseguretat... Tens monstres al cap perquè estàs creant”. És una angoixa que aprèn a gestionar recordant que els processos segueixen un cicle que “sempre acaba bé”. Aquest moment de dubte acostuma a arribar el dia abans de l’estrena, però es tranquil·litza pensant que “l’última vegada també va anar bé”. I, entre nervis i supersticions, confessa que s’aferra a petits rituals: “la paella, la que sigui”, diu amb humor. Pesa més l'opinió de la gent del voltant per sobre de la gent del gremi? Solà assenteix, tot i que les opinions, al cap i a la fi, “les acabes posant a una quarantena”. Però hi ha opinions que són vitals: pares, germana, nebots... “Són opinions sinceres, no segueixen un criteri estilístic seduït per les modes, són espectadors”. I en línia amb les modes, comenta que La Calòrica està a l'ordre del dia, tot i perdre l'etiqueta de companyia emergent.

“El teatre és un art transgeneracional”, afirma Solà, i subratlla que limitar-se només a treballar amb La Calòrica podria suposar una mena d’encasellament generacional. Per això defensa la importància d’incloure totes les franges d’edat en els projectes teatrals. Recorda, per exemple, un sopar recent amb l’actriu Teresa Vallicrosa, amb qui compartia agraïments. “Ella és d’una altra generació, però d’ella aprenc i ella aprèn de mi”, explica, reivindicant l’enriquiment que aporta el diàleg intergeneracional. Pel que fa al futur de La Calòrica, Solà apunta que els pròxims passos passen per l’experimentació: “més audiovisual o obres de teatre més petites”, entre altres possibilitats. I deixa clar que no aspiren a créixer de manera contínua, sinó a consolidar-se com a professionals: “aspirem a fer teatre i art”.