Els aranzels, la fi i el mitjà de Donald Trump

Barcelona

El 2 d’abril va ser batejat per Donald Trump com el dia de l’alliberament. El dia en què es van fer públics per primer cop els números d’una política aranzelària que no ha entrat en vigor fins avui, 7 d’agost. Han estat 127 dies d’estira-i-arronsa, de negociacions individualitzades amb cada estat per fixar barreres d’entrada personalitzades als productes de cadascun d’ells. I, tot i això, avui encara no hi podem treure res de clar. Des d’Europa només coneixem el tipus general del 15%, res més. I, és clar, sense saber si finalment hi haurà productes amb tarifes més elevades o d’altres que en quedaran exclosos, empresaris i economistes no s’atreveixen a donar cap pas. Un pas que podria ser en fals.

Mostra d’aquesta incertesa és que en el mateix dia que entren en vigor, Europa encara pateix per si finalment els aranzels acaben sent del 35%. I és que amb Donald Trump mai se sap. Tot depèn de com s’hagi aixecat aquell dia. El líder nord-americà n’és conscient i ho utilitza com a arma de doble fil, per doblegar tots els seus adversaris, tant en l'àmbit polític com a escala econòmica.

En una entrevista a l’Aquí Catalunya, el professor d’economia i finances de l’escola de negocis IESE, Xavier Vives, ha assenyalat que els aranzels són a la vegada “la fi i el mitjà” de Donald Trump. Segons la seva experiència, una política de barreres dura afavoreix a les grans economies, com són els Estats Units. Per això creu que, a curt termini, “se n’hauran beneficiat”, ja que “el seu poder de monopoli” haurà incrementat en detriment dels “països més petits” que rodegen Nord-amèrica, com Mèxic o el Canadà.

Per tant, guanys econòmics, d'una banda. De l’altra, beneficis polítics. Trump utilitza els aranzels com a eina de xantatge, com el nen que amenaçava en xivar-se a la professora per aconseguir el que volia. Un exemple és l’acord aranzelari negociat amb l'Índia, que finalment serà del 50%. Al magnat ni li agradava que país hindú comprés petroli a Rússia. Què ha fet Trump? Elevar les barreres als seus productes com a contramesura al negoci.

Vives ha lamentat “l’error” comès per la comunitat internacional. Ha reconegut que hagués estat difícil, però que si tots els països haguessin construït un front comú contra la política aranzelària “otro gallo cantaría” a hores d’ara. Ha afegit que la gran debilitat d’Europa ha estat “la seva manca d’autonomia defensiva”. “La tecnologia militar dels EUA és vital per aguantar el front ucraïnès”, de manera que “la negociació aranzelària estava perduda des d’abans de començar”.

En canvi, el professor ha elogiat les negociacions dutes a terme per la Xina, tot i recordar que “les cartes amb què jugava eren millors”. Precisament sobre el gegant asiàtic ha parlat als micròfons de l’Aquí Catalunya, Joan Tristany, director general de l’associació d’empreses industrials exportadores. Considera que el pacte entre la Xina i els EUA és el que suposarà realment “la clau de volta”. Un cop es conegui amb profunditat “es podrà definir el nou tauler de joc” de l’economia internacional.

Tristany ha insistit en la “incertesa” que generen aquests aranzels. Des del seu punt de vista, “no se sap com s’acabarà materialitzant tot plegat”. Però en un to més despreocupat, ha volgut destacar una dada cridanera: l’augment de les exportacions d’Europa cap a Nord-amèrica durant els primers cinc mesos de l’any. El pacte aranzelari diu que tots els productes que haguessin sortit de port fins a data d’ahir evitaven la barrera impositiva. Això ho van aprofitar les empreses establertes als EUA, que van incrementar les seves compres a països europeus de manera considerable abans que entressin en vigor els aranzels.