Salvador Macip, diagnosticat d’autisme a 54 anys: “La primera vegada que em van oferir parlar per la ràdio vaig dir que no”

Barcelona

Fa uns dies, el metge i divulgador científic Salvador Macip va publicar un article a El Periódico on explicava que li han diagnosticat trastorn de l’espectre autista (TEA) i trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) amb 54 anys. Ha viscut més de mig segle sense saber-ho, però ara, després de mesos de sospites i una bateria de proves psicològiques, ha confirmat el diagnòstic. Macip ha assegurat a l’Aquí Catalunya que “l'adolescència és complicada per tothom, però si a sobre tens un cervell divergent, encara entens menys el que et passa”.

L’origen de la sospita: el diagnòstic del fill

Tot va començar quan al seu fill li van diagnosticar TDAH i TEA. “Em va sorprendre molt —explica— perquè vaig veure que ell feia el mateix que jo. Va ser aleshores quan vaig pensar que potser jo també tenia alguna cosa i em vaig fer totes les proves, que em van portar a saber que era autista.” A 54 anys, Macip assegura que el diagnòstic no li canviarà la vida radicalment, perquè ja s’ha acostumat i ha après a generar mecanismes de compensació. Però sí que li dona respostes: “Em permet entendre coses que abans comprenia com a rareses meves, i que ara estan descrites com a símptomes d’aquest quadre.”

"Tenia 30 anys i em feia pànic parlar en públic"

Tot i que ara parla obertament, el metge i divulgador científic ha reconegut que no sempre ha estat així. “La primera vegada que em van oferir parlar per la ràdio, vaig dir que no. Tenia 30 anys i em feia un pànic terrible parlar en públic”, confessa. Ha explicat que no és un camí fàcil i que exposar-se públicament comporta riscos, com el de minimitzar la complexitat de l’autisme. “Poden pensar que si aquest senyor fa una vida normal i surt a explicar-ho, això de l’autisme no és res. Però hi ha una feina i uns problemes darrere que només sap el que els ha passat”, assegura.

Adolescència i diagnòstic tardà

Segons Macip, conèixer-ho abans hauria estat útil, sobretot a l’adolescència: “Quan ets adolescent, entendre per què no penses ni actues com els altres t’ajuda molt. L’adolescència és difícil per a tothom, però si ets neurodivergent encara més.” A més, ha recordat que a la seva generació (Generació X) molts casos passaven desapercebuts i només es diagnosticaven anys més tard, sovint arran del diagnòstic dels fills.

Sobreviure socialment amb una màscara posada

Una de les experiències més extenuants per a moltes persones autistes és l’emmascarament: “Per camuflar les rareses t’imposes una màscara. Aprens a simular una certa normalitat de forma automàtica, però això et genera cansament i estrès psicològic. Molts problemes de les persones autistes venen d’això.” Aquest esforç constant per semblar “normal” és invisible per l’entorn, però, segons Macip, pot deixar la persona exhausta al final del dia.

La mirada clínica: Com s’identifica l’espectre autista?

Jorge Lugo, psicòleg del Programa d’Atenció Integral al Trastorn de l’Espectre Autista de la Vall d’Hebron, ha recordat que fa només una dècada suggerir un diagnòstic d’autisme “era de bruixeria”. Segons Lugo, a dia d’avui l’avaluació es basa en l’anàlisi de conductes: “Per una banda, avaluem les característiques en la interacció social, la relació amb les persones, la reciprocitat i la comunicació. Per l'altra banda, hi ha totes les dificultats en la flexibilitat, en això de sortir de la rutina, adaptar-se als imprevistos i també tot el tema sensorial i les dificultats de vista, oïda o tacte”.

També ha destacat que el TEA és un concepte ampli i dimensional: “No és que el tinguis o no, sinó fins a quin punt aquestes característiques interfereixen en la teva vida. Moltes persones tenen trets, però no arriben a la significació clínica.”

Des de fa més de deu anys, el diagnòstic d’autisme es divideix en tres nivells, segons el grau de suport que necessita la persona: “El nivell 1 equival a la síndrome d'asperger i els nivells 2 i 3 són els nivells d'autisme més clàssics”, explica el psicòleg.

Factors que endarrereixen el diagnòstic

Lugo ha advertit que, al seu programa, el 80% dels adults diagnosticats han arribat a l’avaluació per sospita de l’entorn i no per iniciativa pròpia. La manca d’informació, l’estigma i l’autoestima són barreres reals. Sobre l’endarreriment en el diagnòstic, ha apuntat que les dues variables que MÉS el retarden són la capacitat cognitiva i el desig social d'encaixar i complir expectatives, imposades per la societat.

Mites i falses creences: el cas de les vacunes

Macip ha aprofitat per desmentir un mite persistent: les vacunes no causen autisme. “Hi ha un article que ha estat desmentit milions de vegades. L'autisme NO és conseqüència d'un fàrmac. S'ha d'estudiar, perquè encara no coneixem molt bé d'on ve, sabem que hi ha un component genètic, però ens falta molt per saber”, assegura Salvador. A més ha recalcat que “No et tornes autista així com així”.