Tomeu Penya: “Tinc més guitarres que barrets”

Barcelona

Tomeu Penya (Vilafranca de Bonany, 1949) és un home que amb prou feines necessita presentació. Amb setanta-sis anys, i amb gairebé mig segle de trajectòria musical a l’esquena, és tot un símbol, un referent i una autèntica institució de la cultura balear i de la llengua catalana.

Rep a l'Aquí Catalunya per mantenir una conversa en un escenari que coneix molt bé: l’aeroport de Barcelona - El Prat, punt d’arribada i sortida de nombrosos concerts, i al qual fins i tot va dedicar una cançó l’any 1997. En alguns anys, ha arribat a oferir entre seixanta i seixanta-cinc actuacions a Catalunya, però una altra raó que el porta sovint al Prat és, simplement, l’amor.

Durant els anys setanta, Penya passava molts hiverns fora de Mallorca. Explica que les seves estades a Londres, Alemanya o Dinamarca sovint tenien una raó de pes: seguir els seus amors d’estiu. “Alguns amors queden més a dintre que d’altres, i no tenia res més a fer que viatjar”, reconeix. Les seves aventures estivals, diu, consistien a viure “un o dos mesos i tornar quan s’acabaven els diners”. Recorda que mantenir una relació a distància no tenia res a veure amb el que és avui. La seva primera experiència viatjant a Dinamarca n’és un bon exemple: no era tan senzill com agafar un vol Palma-Copenhaguen. “Havia d’agafar un vol Palma-El Prat, després Barcelona-Niça, Niça-Heathrow (a Londres) i, finalment, Heathrow-Kastrup (a Copenhaguen)”. Tot plegat, una autèntica aventura.

Si algú pensa en Tomeu Penya, pensa en un home i el seu capell (o barret). I té una història. Tocant la guitarra per Alemanya —“i guanyant molts diners en negre perquè era un vividor”—, un dia va conèixer uns mallorquins que dirigien hotels a Cala Millor, al nord-est de Mallorca, i hi van fer amistat. En acomiadar-se, un d’ells li va regalar el seu capell. “Em va fer molt feliç. En tornar a Mallorca, cantava a la gent amb el capell, sense cap intenció especial. Però quan cantava sense, la gent va començar a preguntar. D’això ja fa quaranta-cinc anys”, recorda.

“Tinc més guitarres que capells”, confessa. Les guitarres, explica, les té repartides entre Cala Millor, Madrid, Catalunya… fins a arribar a una dotzena o una quinzena, entre elèctriques i acústiques. De capells, en canvi, “en tinc sis o set, perquè quan acabes les actuacions a Mallorca el llences, i després el volen signat, però costa pel material del capell”. No és, ni de bon tros, la cosa més estrafolària que hagi signat. En un poble mallorquí, recorda, una noia li va demanar que li signés un pit, una escena pròpia de les grans estrelles del rock.

Les Illes Balears viuen actualment una situació complexa arran del boom turístic que es remunta als anys seixanta i setanta. Penya, però, es mostra resignat: “No m’indigna ni em rebel·lo, entenc certes coses. No es pot aturar; em resigno, però almenys que quedi com ara”, diu, tot i reconèixer que sap que no serà així. Habitatge, mobilitat, producte… la llista de problemes és llarga. Ho exemplifica amb una escena quotidiana: “Jo vaig a Manacor a comprar roba i ho trobo tot pel turisme; tot està fet pel turisme”. Ho entén —“és riquesa”—, però no pot evitar fer-se la pregunta: “I nosaltres, què?”.

El 2024 treu nou disc. Amb més de 45 anys de carrera a l’esquena, encara té ganes de més —“si la salut ho respecta, cosa rara després d’anys de vicis”— i es continua sentint jove, en part gràcies a les seves ambicions artístiques. Va viure un punt d’inflexió arran del tumor que li van trobar a les cordes vocals. “Ja veia, durant les actuacions, que a la segona o tercera cançó estava cansat, i en principi no em trobaven res”, recorda. Finalment, va donar amb “els millors foniatres del món, que eren catalans”, i que, a més, eren fans seus. Ells li van detectar el tumor i, set mesos després de l’operació, va tornar als escenaris. Ho deixa clar: “Ara tinc més força que abans”.

Fa pocs mesos ha publicat una cançó amb la seva filla, “que va sortir espontàniament després d’un viatge als Estats Units”. Es tracta d’una versió de Have You Ever Seen the Rain, una idea que va sorgir entre ell i la seva discogràfica. Admet, amb humor, que li demanen “molt més per ella que per mi, perquè a tu ja et tenim molt vist”. Tomeu Penya és un cantautor reconegut per la seva música o, simplement, s’ha quedat en el seu personatge? “He viscut sa vida, una vida ben viscuda”, sentencia. Tot i la vida de festa més enllà dels concerts, es defineix com “un compositor sensible”. I assegura que, abans de ser cantautor, les múltiples experiències vitals —“tocant a un restaurant, un bar…”— li van donar un saber fer “que això no s’aprèn a una acadèmia”.

Ser un personatge públic comporta moltes invitacions a involucrar-se en política, fins i tot amb tocades de porta de personalitats com Jordi Pujol, a qui va conèixer fa molts anys. Però Penya evita la política: “Jo no sabia què eren els partits polítics, jo mirava pels músics, per la música, per cobrar; no mirava qui eren”, explica. A Mallorca, un polític fins i tot li va dir: “Si no fossis X” —en referència a un partit per qui va actuar— “ens agradaria contractar-te”. Ell li va respondre que no era de ningú, ja que “no miro qui em contracta”, i deixa clar que els polítics “viuen a un món equivocat per complet, pensen només en la política i en les seves sigles, i no veuen que som treballadors”. Com a músic, afegeix: “Si vol fer una campanya, ho arreglava el mànager, i si en venia un altre després, doncs per què no?”. I tanca el tema de la política amb una frase contundent: “Les meves sigles són l’amor, que la gent es doni abraçades, que la gent sigui amistosa”.

Quan se li pregunta si li queden coses pendents, espinetes o temes per tancar, Tomeu Penya bromeja: “Quedar-me així com estic, continuar fent aquesta feina tan agradable, encara que no cobrés, la faria igual”.