Anna Escolà, psicòloga d’una unitat de cures pal·liatives, sobre la seva feina: “He après a viure amb més llibertat”

Barcelona

Les unitats de cures pal·liatives han canviat molt durant les últimes dècades. Si abans el temps d’estada que solien passar-hi els pacients rondava els sis mesos, ara hi ha eines que allarguen la vida dels malalts “durant més d’un any”. En conseqüència, la feina en aquest sector resulta cada cop més exigent. A més, si sumem, l’increment en l'esperança de vida de la població, això provoca un augment encara més accentuat de la demanda d’aquest servei.

Anna Escolà és psicòloga del grup de treball de cures pal·liatives del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i de la Fundació La Caixa. En una entrevista a l’Aquí Catalunya ha exaltat els valors d’una feina que diu, li ha permès “viure amb més llibertat”. Assegura que al final “acabes incorporant la mort a la teva vida, la naturalitzes”, cosa que li ha permès tractar aquest “tema tabú” de la nostra societat amb la seva família de la manera més natural.

Ara bé, es tracta d’una feina amb mancances al nostre territori, sobretot pel que fa a la formació. Actualment, Espanya és un dels pocs països d’Europa que no compta amb l’especialitat de pal·liatius a la carrera, i la gran majoria de centres universitaris no compten ni tan sols amb una assignatura sobre la matèria. Crear aquesta especialitat depèn del ministeri de Salut, però de moment no està previst que succeeixi. La solució, implementada l’any 2023, passa per atorgar un diploma assegurant que els metges han completat un màster en pal·liatius, però segons Escolà, “això no és el que volem els professionals”.

“Tenim la inquietud, cadascú es va formant, tots estem molt motivats”, però tot plegat s'ensorra si el sector no aconsegueix el suport del ministeri. “És necessari obrir una especialitat” conclou la psicòloga. Si això passés, creu que milloraria la qualitat del servei i el suport cap a uns pacients “que viuen moments de màxima vulnerabilitat”.

Per altra banda, reclama més reconeixement per la figura dels psicòlegs dins dels equips de cures pal·liatives. Es conformen juntament amb metges, infermers, treballadors socials i fisioterapeutes. Escolà exigeix que la tasca dels psicòlegs sigui reconeguda per part de l’administració, per així acabar amb “la precarietat laboral”, no corresposta amb “l’exigent feina” que fan.

Una altra dificultat afegida a la seva professió és la gestió de les emocions. “No només acompanyes al malalt durant els últims moments de la seva vida, també ets al costat de la família en tot moment, també durant el dol”. Relata que són “moments molt delicats, amb crisis existencials pel fet que el pacient hagi d’afrontar-se a la seva pròpia mort”. Per tot això, és necessari -diu- un gran nivell d’expertesa.

Però, és clar, els professionals també s’han de cuidar. En aquest camp Escolà també detecta mancances. “Cuidem els pacients i alhora ens cuidem entre nosaltres”. Assegura que el suport entre companys és fonamental, i sobretot, el treball psicoterapèutic. I considera de vital importància la imposició de límits. “Es tracta d’una feina en què dones molt de tu, en la que has d’estar bé”, per això valora com a bona opció el fet de retirar-se a temps, “per curós amb un mateix i amb el pacient”.