L’Oficina Antifrau de Catalunya bat el seu rècord anual de denúncies: “1350 casos i encara som a l’agost”

Barcelona

El cas de Santos Cerdán juntament amb el de José Luis Ábalos; l’escàndol de Cristóbal Montoro i el seu gabinet Equipo Económico amb el que aconseguien sumes de diners a canvi de favors polítics a les empreses… són les situacions de corrupció que han esclatat a Espanya durant aquest 2025. De fraus, però, n’hi ha hagut sempre. El 3%, el cas Pretòria o el cas Mercuri en són alguns exemples. La conclusió, ara, és que molt han de canviar les coses perquè no continuïn produint-se en el futur.

Per Miguel Ángel Gimeno, director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) i expresident del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), “sempre que hi hagi poder per gestionar fons públics hi haurà risc de corrupció”. Per tant, tots aquells que asseveren amb rotunditat: jo mai seria corrupte, poden anar baixant del burro, segons Gimeno. “Està demostrat empíricament que aquestes afirmacions no responen a una realitat”.

I les xifres ho constaten. Si el 2016, l’OAC rebia prop de 160 denúncies anuals, ara ja se supera amb escreix el miler. El 2024 en van ser 1291, el que ja va suposar un rècord per l’oficina; i en el que portem de 2025 ja són prop de 1350 casos, “i encara som a l’agost”, insistia l’expresident del TSJC. D’una banda, aquests números són indicatius que la corrupció al nostre territori és una realitat present, però per l’altra, pot voler dir que la població cada cop té més ganes de destapar entramats, de posar denúncies que acabin amb les corrupteles.

L’opinió de Feliu Madaula, vicepresident de l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció, va en la mateixa línia. “No és possible la corrupció zero”. Creu que on hi ha poder hi ha possibilitat de cometre frau, per tant, el que s’ha d’intentar és “no concentrar el poder en mans d’uns pocs”. Recorda que això és feina de tots, ja que “és la població qui escull els seus representants”. Una feina, apunta, a la que s’ha de sumar el suport d’organismes com l’observatori o l’OAC, que “treballen per evitar condicions que fan possible actituds corruptes i il·lícites”. “Treballem per canviar les causes estructurals de la corrupció”, ha afegit.

Sobre quin és l’origen i qui és el veritable culpable dels fraus al nostre país, els especialistes coincideixen a categoritzar els factors. Tots creiem que en les operacions de corrupció hi ha dues parts i sempre ens trenquem les banyes per atribuir la culpabilitat o bé al corrupte o bé al corruptor. Joan Llinares, director de l’Oficina Antifrau de València, creu que un paper molt important el desenvolupa també l’agent de l’administració pública que se n’encarrega de donar aparença de legalitat a un negoci fal·laç. “Es tracta d’un triangle” entre corrupte, corruptor i agent, “i si una de les peces falla, la corrupció no és possible”.

Per aquest motiu insisteixen tots tres en què és important denunciar els fets, però encara més, treballar en la prevenció, de manera que no es produeixin més casos de corrupció en el futur. Segons Gimeno són dos els àmbits que requereixen més atenció: “el de la contractació i el de la qüestió pública”, sense perdre de vista que un dels altres pous sense fons és el dels canals de denúncia a les institucions públiques. El director de l’OAC reconeix que aquí hi ha un problema. “La llei diu que les empreses de més de 50 treballadors i aquelles que siguin de l’ordre públic n’han de tenir”. Tot i això, a Catalunya només hi ha 500 d’aquests canals. Un dèficit gegantí si tenim en compte que només amb ajuntaments la llista hauria de ser com a mínim de 900.