Els TCA en l'esport d'elit, una realitat que afecta 1 de cada 5 esportistes

Barcelona

Fa poc més d'un mes es va fer públic un estudi internacional liderat per l'Hospital de Bellvitge en el qual es relacionava els esports d'elit i d'alt nivell amb els trastorns de conducta alimentària. Al 'Què t'hi Jugues' per tractar els TCA en el món de l'esport hem parlat amb dues persones; dos testimonis que saben com un TCA afecta la vida dels esportistes d'alt rendiment.

L'estudi subratllava que els TCA tenen una afectació en la població general d'entre l'1 i el 5%, però el tant per cent es dispara en els esportistes d'elit. L'afectació en aquest grup és d'entre el 15 i el 20% segons explica el doctor Fernando Fernández Aranda, cap de la Unitat de TCA de Bellvitge. El doctor també assenyala que hi poden haver diversos tipus de trastorns en els esportistes, "l'anorèxia en aquells esports més estètics i en els que tenen més a veure amb la musculació veuríem la bulímia o fartaneres" explica Fernández Aranda.

Hem parlat amb dos esportistes que ho han viscut en la seva pell i en la seva salut. L'Alba Orois, de 23 anys i jugadora de bàsquet, i el Bernat Calvet, de 21 anys i jugador d'handbol. En Bernat va patir anorèxia i quan va començar a aprimar-se, el seu rendiment esportiu va millorar. "L'handbol em va anar millor quan tot estava dintre d'un bon estat físic; després ja no tenia quasi massa muscular" ha explicat. Però a mesura que continuava amb l'obsessió d'estar més prim va entrar en un bucle de voler millorar, però ja no poder fer-ho. "Em feia pànic entrar al camp, vaig estar 3 o 4 mesos sense poder jugar" ha dit el Bernat.

En el cas de l'Alba, ella se'n va anar dos anys als Estats Units becada per una universitat per jugar i estudiar allà. Vivia dia a dia en un context d'alt rendiment i a causa de la Covid-19 passava molt temps en una habitació sola, fet que la va portar a no estar bé. En el bàsquet, com a vegades sí que passa en altres esports, no l'obligaven a estar en un pes determinat, però el pes de les jugadores era un tema recurrent. "Ens pesaven cada setmana i es feien comentaris del pes, això potser indirectament afectava bastant" ha compartit l'Alba.

Ella, sempre havia menjat bé, li agradava tot i gaudia de menjar; però recorda com abans de marxa cap als Estats Units va rebre comentaris sobre el control de què menjava. "Vigila que amb el que t'agrada a tu menjar t'engreixaràs" li deien sense voler fer mal però podent generar en ella un efecte negatiu.

Adonar-se que vius amb un trastorn és difícil. L'Alba patia un TCA sense ser-ne conscient i va ser des de casa seva que van veure que alguna cosa no funcionava. En una videotrucada, un dia la seva mare li va preguntar si estava bé, la notava diferent i desanimada. Les paraules se li van quedar gravades, va penjar i es va emprovar la roba de l'estiu aquell que havia arribat a la universitat. "En posar-me-la, em va caure; allà em vaig adonar que potser alguna cosa estava passant" ha explicat.

En Bernat va adonar-se que no estava passant per un bon moment perquè havia canviat completament la seva relació amb el menjar i ho havia convertit en la part més fonamental del seu dia a dia. "Estava canviant tot el meu estil de vida en relació amb el meu físic" ha afirmat assegurant que deixava de fer coses que li donaven plaer, com ara menjar. "Vaig arribar a un punt on o m'ingressaven o no duraria massa" ha confessat el Bernat.

L'estudi de l'Hospital de Bellvitge explica també que la realitat dels TCA es viu diferent i es manifesta de forma diversa en les dones que en els homes. De fet, és un trastorn que està sovint invisibilitzat pels homes. La raó és que les eines de detecció no estan adaptades als casos que afecten els homes, a vegades perquè els TCA que més pateixen són diferents dels tipus que majoritàriament afecten les dones.

Avui dia, el Bernat, ja recuperat, juga a handbol al Creu Alta de Sabadell, i l'Alba després de tornar dels Estats Units i passar pel Joventut de Badalona, ara juga a l'Unicaja de Màlaga. Ara bé, tot i poder jugar encara està en procés de recuperar-se. "No estic 100% recuperada, sí que estic molt millor del que estava; he d'anar vigilant molt perquè el teu cap té molts pensaments" ha assegurat l'Alba.

Tots dos admeten que el procés és complicat, però que la clau és demanar ajuda i rodejar-se de gent que vulgui ajudar-te i veure't millorar.