Benedetta Tagliabue: "Hem d'inventar noves maneres de viure"

Barcelona

Què tenen en comú la cantant Rosalía, la presidenta de Coca-Cola Europacific Partners, Sol Daurella, l'actriu Emma Vilarasau, la futbolista Aitana Bonmatí i la periodista Àngels Barceló amb Benedetta Tagliabue (Milà, 1963)? Totes elles formen part de la llista de les 100 dones més influents de Catalunya que ha publicat per primera vegada la revista Forbes. "Intento no pensar-hi, son aquestes coses que veus en un llistat, i que les amigues et diuen que t'han vist. Per mi, l'important és fer el que t'agrada, fer-ho bé i tenir el compromís d'explicar-ho", diu l'arquitecta al 'Tot és comèdia' amb el seu somriure perenne. Tagliabue s'asseu al costat de la seva filla Caterina Miralles (Barcelona, 1995), formada en arquitectura a Londres i amb un peu en el videoart, per fer la primera entrevista conjunta. Totes dues han coincidit en l'última edició de la Biennal d'Arquitectura de Venècia.

Miralles, parella i pare

És una entrevista en família on falta la parella sentimental i col·lega de professió de Benedetta i pare de la Caterina, Enric Miralles, que va morir prematurament fa 25 anys. Amb Miralles, l'arquitecta d'origen italià, que va arribar a Barcelona als anys 90, van treballar colze a colze en encàrrecs tan emblemàtics com la seu del Parlament d'Escòcia o la reforma del Mercat de Santa Caterina de Barcelona amb la seva icònica coberta d'onades multicolor. Precisament, el documental estrenat aquest any 'Miralles' en recull la vida i el llegat. L'ha dirigit Maria Mauti amb guió de la novel·lista Sara Mesa i, aquest setembre, és el Documental del Mes que es projecta en una setantena de sales de cinema d'Espanya.

Noves maneres de viure

L'estudi que va continuar portant la dona i sòcia de Miralles després de la seva defunció ha treballat en obres de tot tipus aquí i a l'estranger, des de cementiris a estacions de metro o pisos socials. Abans de viatjar a Venècia, els preguntem sobre la greu crisi de l'habitatge a casa nostra: "Els arquitectes podem ser una part de la solució. Podríem inventar més, fer més en el tema del prefabricat, coses lleugeres... Hem de fer un esforç molt gran per inventar noves maneres de viure, perquè trobem la manera d'accedir a un lloc per viure decent, digne", diu Tagliablue, i la seva filla afegeix: "Però els arquitectes no escullen els clients. Volem experimentar, però s’han de trobar les oportunitats. Son increïbles aquests habitatges que es fan amb materials experimentals, amb contenidors últimament, però hi ha d'haver la voluntat d'algú darrere per donar-nos l'oportunitat", referint-se als governants.

AQUA

Per sobre de la crisi de l'habitatge n'hi ha una de superior, la climàtica, que amenaça les pròpies condicions de vida en el planeta. Aquesta amenaça està al darrere dels projectes que mare i filla han presentat a la Biennal d'Arquitectura de Venècia. La instal·lació immersiva de Benedetta Tagliablue es diu AQUA: "Volíem fer tothom conscient que l’aigua és a tot arreu. Quan plou, quan obres l’aixeta... Però també viatja dins dels productes, dels aliments. Darrere de la producció hi ha agricultura, transport, indústries. I ara, amb la Intel·ligència Artificial, també. Tots aquests serveis necessiten aigua. Cada vegada que li preguntes alguna cosa a ChatGPT, gastes com a mínim un got d’aigua."

De paper

Les parets de la instal·lació, que quan acabi la Biennal a la tardor s'exposarà a l'Espai Roca de Barcelona, són d'un paper especial: "molt sostenible, que ens va regalar un amic meravellós que va morir. Paper de filtres que ell volia que s’utilitzés de manera artística. I tot és lleugeríssim. Es pot transportar fàcilment. Crea un espai lleuger on es poden contar històries". Materials que l'arquitecta ha anat utilitzant en altres projectes com el pavelló d'Espanya de l'Exposició Universal de Shanghai de 2010. Allà va fer servir vímet pel recobriment de l'estructura. L'aspecte era com el d'un gran cistell: "Tenia terror. No havia fet mai un edifici de vímet". Tenia por que caigués?: "O que quedés horrible. Però al final va quedar molt bé".

'0.5'

Per la seva banda, Caterina Miralles ha creat per a la Biennal d'Arquitectura una videoinstal·lació sobre la Llacuna de Venècia: "És un documental, però també una investigació. Es diu '0.5' perquè allà cada any el nivell de l’aigua puja mig centímetre. Una referència directa al canvi climàtic. La història de Venècia és la història de la mediació entre l’aigua i la terra. Ja a l’època de la Sereníssima, hi havia el territori de mar i el de terra. Tenien dues lleis: cada intervenció a la ciutat (com obrir un canal) havia de ser experimental, i si no funcionava, havia de ser reversible. Una proximitat amb el territori que ara hem perdut". Aquest treball es podrà veure properament a Glops, la Biennal d'Art Jove de Vilafranca del Penedès, i a la Fundació Úniques de Barcelona.