Paul Gascoigne, el talent més gran que ha sorgit mai del planter del Newcastle

Barcelona

Paul Gascoigne és, segurament, el talent més gran que ha sorgit mai del planter del Newcastle. Sir Álex Ferguson, que el va voler fitxar pel Manchester United l'any 1988, el va definir llavors com "el talent més gran del futbol anglès des de Bobby Charlton". Alhora, Gascoigne va ser notícia tantes o més vegades pels seus afers fora del camp, relacionats sovint amb l'addicció a l'alcohol que va desenvolupar a mesura que avançava la seva carrera.

Segurament, tot el que significa la figura de Gascoigne es pot definir amb el seu gol més icònic: el que va fer a Wembley, contra Escòcia, durant l'Eurocopa 96 i que va celebrar reproduint "La Cadira del Dentista"

El gol és una pilota a l'espai entre línies, cap al vèrtex esquerre de l'àrea. Gascoigne apareix, la deixa córrer, fa un barret amb l'esquerra cap a dintre i amb la dreta, tal com li plou, l'engalta i cap dins. Són dos tocs que resumeixen tot el que era Gascoigne al camp: ràpid, potent, intel·ligent, vertical, incidisiu, tècnic estètic, plàstic, creatiu, imaginatiu, imprevisible, joc amb les dues cames, facilitat per fer gols...

I la celebració, tot el que era el personatge de Gascoigne fora del camp: carn de tabloide per les seves gamberrades, normalment relacionades amb l'abús de l'alcohol, carismàtic amb el públic, un dels preferits de l'afició anglesa des de les seves llàgrimes quan els van eliminar del Mundial 90, i fent-s'ho perdonar tot.

"La cadira del dentista" va ser un escàndol de la selecció anglesa durant una gira d'amistosos per la Xina preparant aquella Eurocopa que jugaven a casa: Van enxampar uns quants jugadors de festa, amb les samarretes estripades, en un bar, amb una cadira reclinada enrere on hi seia Gascoigne mirant el sostre amb la boca oberta (com si estigués al dentista) i els altres li abocaven alcohol pur directament a galet, a la boca.

L'escàndol va ser monumental: portada a tots els tabloides, tota la premsa i tota l'opinió pública demanava que els fessin fora de la selecció... Però l'entrenador Terry Venables va donar la cara per tots, va demanar perdó en nom de la plantilla i aquest gol va ser la redempció amb una celebració que ja estava preparada marqués qui marqués: l'autor del gol s'estiraria a terra, els altres el subjectarien inclinat com a la cadira del dentista, i un li ruixaria la boca amb la una cantimplora. L'únic que lamenta Gascoigne d'aquella història és que el dia del partit, a la cantimplora hi havia beguda energètica i no ginebra.

Històries com aquesta, sobre Gascoigne, se'n poden trobar mil:

Quan van guanyar la FA Cup juvenil amb el Newcastle contra el Watford, que el seu president era Elton John i va entrar al vestidor a felicitar-los, i Gascoigne se li va plantar despullat al davant i, amb tot penjant va començar a cantar "Eeeelton Eeeeelton, Give us a song" (cántate algo).

Al Mundial d'Itàlia 90 Anglaterra estava mateix hotel que Egipte: es va disfressar de mòmia embolicat tot sencer amb paper de vàter, es va llençar a la piscina, va nedar fins que se li va desfer la disfressa i va tornar caminant despullat a l'habitació.

Quan jugava al Lazio, en un viatge l'autocar de l'equip va entrar en un túnel llarg, va quedar tot a les fosques molta estona... i quan van sortir, Gascoigne estava despullat, a primera fila, assegut al costat de Dino Zoff, que era l'entrenador.

Quan jugava al Tottenham, va dur un estruç a un entrenament per riure's d'un company que tenia el coll llarg.

Jugant a golf, al Rangers, es va endur un cigne de llac del camp

Al Lazio, li va ficar una serp a la butxaca dels pantalons a Di Matteo quan ja havia sortit a entrenar-se.

També a Roma es va ficar dins la peixera d'un restaurant per agafar la llagosta que es volia menjar perquè trigaven molt a prendre-li nota.

Al Newcastle, va comprar una autocaravana i li va dir a una persona de manteniment del club que li havien fet un forat al sostre, que si li podia arreglar. Quan estava enfilat, Gascoigne va arrencar l'autocaravana i el va passejar per l'autopista amb el pobre home pregant per la seva vida.

Un altre dia, li va dir al fisio si volia provar el seu cotxe, i quan el fisio ja conduia, va trucar la policia denunciant que li havien robat.

Quan feia tard a l'entrenament o a un partit, ja al Tottenham, conduia contradirecció treient la cartera per la finestra com si fos un policia ensenyant la placa.

Una altra vegada, en un embús de trànsit a Londres, es va ficar en un autobús (el mític vermell de 2 pisos), a la cabina del conductor, i el va convèncer perquè el deixés conduir un tros per Marble Arch.

Mentre ho feia, va veure uns obrers amb uns martells pneumàtics i va saltar del bus per posar-se a fer forats la carretera.

Va estavellar l'autocar nou de trinca del Middlesbrough perquè se l'havien deixat obert i amb les claus posades a la ciutat esportiva.

En un vol, va anar a la cabina del pilot perquè perquè no li agradava volar i així estava més tranquil, però no va poder resistir tocar un botó i l'avió va començar a caure en picat.

Mentre anava a una entrevista, el cap de premsa li va donar una pila de postals amb la seva cara perquè les signés, i quan va acabar va seguir signant els capçals del cotxe, els seients, i també totes les llesques d'un paquet de pà de motllo que hi havia al seient del darrere.

En un restaurant, es va trobar Liam Gallagher (el cantant d'Oasis), que es va aixecar per anar al Lavabo, i mentrestant Gascoigne es va menjar el seu filet. Liam Gallagher quan va tornar li va buidar un extintor a la cara

Sempre s'ha cregut que aquestes històries vénen perquè va ser un addicte a la beguda, i a les pastilles, i algun cop havia pres cocaïna... però això no va ser el principi, sinó que va ser el final.

Família desestructurada, salut mental sense diagnosticar i traumes amb la mort

Gascoigne ve d'una familia de classe social baixa. Vivien en una habitació d'un pis social. 4 germans: tot el dia fent-se la punyeta, barallant-se, teles trencades, la mare amb la sabatilla repartint surres a les criatures i discutint-se sovint amb un pare que passava moltes temporades fora de casa per feina. N hi podia comptar massa, amb els seus pares.

L'escola li agradava i treia bones notes sobretot a matemàtiques i a llengua (les instrumentals), tot i que l'havien de castigar bastant perquè no s'estava quiet, no es concentrava, era hiperactiu.

I quan tenia 12 anys, el seu pare va haver de deixar de treballar per sempre: tenia migranyes des d'adolescent, li havien diagnosticat malament epilèpsia (l'havien medicat però no en tenia), tenia episodis de llacunes mentals (de memòria i de deixar de respirar, gairebé) fins que va tenir un vessament cerebral.

Llavors, Gascoigne feia un parell d'anys que notava coses estranyes: li va agafar una obsessió amb el número 5 (obrir i tancar llums i portes 5 cops), va començar a desenvolupar tics (amb la llengua, amb els ulls, sorollets, crits... per treure-se'n un, n'hi sortia un altre, en podia tenir 12 de diferents alhora). Li va agafar una dèria de robar només per l'adrenalina que li donava. No tenia ni 10 anys, que va estar tota una nit sense dormir perquè caminant pel carrer de nit es va posar a pensar en la mort: des de llavors ha de dormir amb un llum obert.

La seva mare li va agafar hora amb una psicòloga, però ell i el seu pare després de la primera visita van pensar que era una pèrdua de temps i van decidir no tornar-hi mai més.

És a dir, abans de tastar l'acohol, ja parlem d'un nen amb una situació familiar i de classe social vulnerable. Molt intel·ligent. I amb una hiperactivitat no diagnosticada. Segurament un transtorn obsessiu-compulsiu no diagnosticat, i amb antecedents directes de salut mental del pare.

A més a més, d'adolescent, perquè tenia tendència a engreixar-se i al Newcastle el marcaven molt amb la dieta, també va tenir una bulímia (s'atipava de llaminadures, hamburgueses i patates).

I va tenir tres experiències traumàtiques amb la mort:

-Amb 10 anys, anava amb el seu millor amic i el seu germà petit: Gascoigne Ell li va dir a la mare que el vigilaria. Però van entrar a robar a una botiga i el van deixar fora, amb la mala sort que va passar el camió dels gelats, el nen va sortir al darrere sense mirar i el van atropellar. Se li va morir als braços mentre arribava l'ambulància.

-Amb 17 anys, era molt amic d'un davanter del juvenil del Middlesbrough, que no estava content allà, i li va dir: "marxa, que jo l'any que ve et col·loco al Newcastle". A mitja temporada, el noi marxa del Boro i el seu pare li diu que molt bé, però que ha de treballar. En aquell impàs, el nano va morir d'accident laboral fent de paleta.

-I poc després, al cosí de Gascoigne li van diagnosticar asma, li van dir que havia de deixar el futbol. Gascoigne li va dir que si jugava no passava res, que quan notés que li costava respirar parés i ja està. El seu cosí va morir d'asfixia jugant a futbol.

Tres morts de les quals se'n culpava, sino que li feien pensar que podia ser el següent.

Però l'alcohol no el tasta fins als 14 anys, que roben una ampolla de vodka amb un amic i s'emborratxa per primer cop, i se li posa tan malament que no torna a beure fins als 18. Llavors, fa la vida de pub i cervesa típica dels pobles i barris obrers d'aquella zona: consumeix força alcohol, però no més que la mitjana de qualsevol home adult d'allà de la seva edat i en aquells temps.

L'abús i l'addicció comença quan se'n va a Itàlia, amb 25 anys: no s'adapta mai al país. De fet, el primer que fa és regalar un manual per aprendre anglès a cadascun dels seus companys d'equip. Allà se sent molt sol, explica que ja dinant cada dia es comença a emborratxar i no para fins que queda absolutament KO fins l'hora d'anar a entrenar al matí següent. I com que té problemes crònics per dormir, també pren tranquil·litzants i somnífers i se'ls acaba prenent com Lacasitos.

A Itàlia, on l'havien fitxat després de l'època Platini a la Juventus, Maradona al Nàpols, els holandesos al Milan de Sachi, la Lazio amb ell volia ser el següent... però fa només 6 gols en 3 anys, i se'n torna a Escòcia, on té el cant del cigne del 1996, l'últim gran Gascoigne, que és l'any del golàs l'Eurocopa del golàs amb què hem començat la secció. I també guanya la Lliga i la Copa amb el Rangers, però amb un 'dopping' a la final molt particular.

Després d'una mala primera part, l'entrenador li va ordenar prendres un parell de whiskys al descans. Després de fer-ho, va marcar 2 gols en 20 minuts per guanyar la final per 4 a 3. Ja era tan addicte que beure durant els partits es va convertir en un costum, i se l'acaba de menjar el personatge: el seleccionador Venables l'avisa de que el canviarà abans d'hora en un amistós i demana a uns amics que l'esperin amb el cotxe a la porta per, sense dutxar-se, anar-se'n a un pub a acabar de veure el partit).

I a partir d'aquí, cap avall: al Middlesbrough, al Burnley (on va posar laxant a la tetera del vestidor), a la Xina (on intentant donar de menjar als tigres va tirar un cap de cavall a la piscina dels pingüins). I entremig clíniques de desintoxicació, violènica domèstica... Hi ha un moment que es separa, i l'ex dona, el seu pare, la seva mare, i els seus 3 germans ténen una casa on viure perquè els l'ha comprada Gascoigne, i ell no té on viure.

És molt il·lustrativa una anècdota: el seu últim partit amb el Tottenham guanya la final de la FA Cup (on havia sigut l'heroi de totes les eliminatòries). Però al minut 15 es trenca els creuats i el porten directe a l'hospital. Després del partit, els seus companys el van a veure, ell se'n vol anar de festa amb crosses, però els metges li diuen que no que el volen operar aquella mateixa nit... i es queda allà amb els seus pares, que li porten la medalla de campió i un rellotge d'or cortesia de la Lazio, amb qui ja tenia un precontracte signat, i li diuen que s'esperaran a que l'operin. Quan es va despertar de l'anestèsia, la mare li havia robat la medalla i el pare, el rellotge.

David Beckham, que havien sigut companys de selecció i tenien molta empatia l'un amb l'altre i es tenien molt d'afecte perquè eren els dos més mediàtics amb diferència, també carn de tabloide, sempre entre l'amor i odi de l'opinió pública ho resumia fa poc en una entrevista amb Gary Neville amb que que l'únic que pretenia Gascoigne amb tot aquest comportament era que l'estimessin... i que el punyetero ho aconseguia.

Recordem que haurien pogut ser companys, al United, però que quan Ferguson el va voler fitxar, el Tottenham va pagar un traspàs rècord de 2'2 milions de lliures i li va posar una casa per treure la família de la pobresa.

Ferguson sempre ha defensat que al United, amb ell i l'estructura de club, hauria estat ben cuidat i l'haurien sabut portar. I Gascoigne, al podcast de Gary Lineker, amb ironia respon que "Cantona va fer una puntada voladora a un espectador, Rooney es va enllitar amb una àvia i Ryan Giggs va estar embolicat amb la dona del seu germà, així que potser sí que hauria encaixat amb ells."

És l'últim retrat d'un personatge no amb consciència de classe, perquè no ha sigut mai un abanderat de res, però sí amb la inconsciència de classe, de saber d'on ve: i que dels qui es creuen moralment superiors, i més fins, i més bonics... lliçonetes ni una. Que ell s'ha pogut equivocar molt, moltíssim, però draps per rentar n'hi ha a totes les cases.