'Llogatera', la crisi de l'habitatge assalta l'escenari

Barcelona

Júlia Truyol es troba sola dalt de l'escenari per primera vegada després d'anys de Calòrica. Dirigida per Rubén de Eguía, estrena el seu primer monòleg al Teatre Akadèmia. "Això de no estar acompanyada ho porto una mica regulín, perquè els abans i després de funció són una mica estranys, però estic molt contenta d'aquest repte". Llogatera és l'adaptació catalana d'Inquilino, el text que Paco Gámez va escriure l'any 2017 a partir del seu propi desnonament.

Adults funcionals

La peça aborda la crisi de l'habitatge a partir d'una protagonista que es veu obligada a deixar el seu pis de 38 m quadrats on ha viscut set anys. "Era una experiència íntima que es va tornar col·lectiva. Durant el procés em vaig adonar que era un problema molt bèstia, molt general", recorda l'autor. El muntatge s'ha adaptat a la realitat barcelonina amb la col·laboració del Sindicat de Llogateres, però el dramaturg admet que és extrapolable a qualsevol ciutat. "És un retrat generacional. Se'ns havia promès qui si estudiàvem, si passàvem per certs tubs, potser tindríem una estabilitat laboral que no hem trobat, amb un habitatge que no podem pagar", diu l'actriu. "Tant a l'obra com a mi mateixa i al meu entorn ens passa de dir, per què no podem ser adultes funcionals i tenir les coses bàsiques una mica cobertes?".

No passaran

La mare, la immobiliària o el rotllo d'una nit són alguns dels personatges que van apareixent al llarg d'un monòleg arrelat al present, però que connecta amb el passat revolucionari del país. "Hi ha una visió del seu avi que li recorda que ara ens toca a nosaltres. A mi em fa pensar en com de desactivats estem, jo la primera, en la defensa de certs temes. Hi ha un punt de dir no us adormiu, perquè coses que es donaven per suposades no estan assegurades", diu Truyol, i afegeix: "és lícit plantejar-se si canvia res anant a una manifestació o no. Però després veig la Vuelta a Espanya, per exemple, i m'emociono. Hi ha molta gent mobilitzada, però val temps, energia i dedicació. Noto certa ansietat que porta a bloquejar-nos i penso quina pena, no, som-hi, posem al centre el tema de l'habitatge, debatem, fem espectacles, parlem-ne. Tot suma".

D'ara

Sobre la tendència del teatre contemporani a incorporar cada vegada més la realitat immediata, Gámez ho té clar. "Tinc una visió del teatre de parlar sobre el que ens passa. A Madrid estem en una onada molt conservadora i hi ha un problema molt dràstic que és que està desapareixent el teatre contemporani de molts espais per muntar clàssics de manera clàssica. Al final, això és anul·lar la veu del present, del diàleg amb l'espectador. És important portar el que ens palpita a tots ara", afirma l'autor.