Joan Pera: “L’èxit em fa una mica d’angoixa”

L’actor Joan Pera ha compartit una emotiva conversa amb Jordi Manau al programa Llapis de Memòria de SER Catalunya, on ha fet un viatge per la seva vida personal i professional. Amb l’humor i la tendresa que el caracteritzen, Pera ha parlat dels seus orígens a Mataró, els inicis en el teatre, l’amor per la seva dona Meri i una trajectòria escènica que ha deixat moments per a la història, com quan va omplir Montjuïc amb gairebé 15.000 espectadors.

"Dos senyors allà parlant, 'dale que dale', i que vinguessin 15.000 persones... no ens ho crèiem ni nosaltres", recorda sobre L’estranya parella, que va interpretar durant 6 anys amb Paco Morán.

Malgrat les seves diferències —“Ell era alt, jo baixet; ell parlava castellà, jo català”—, la química amb Morán va ser clau per a l’èxit. “Ens vam comportar”, diu rient, tot recordant els 13 anys compartint escenaris.

Durant l’entrevista, Pera ha repassat també els seus inicis en el món del teatre, marcats per la curiositat i l’admiració cap a figures com Joan Capri. "El Capri feia respecte, era un actor extraordinari", diu, tot evocant els seus primers anys a l’escola i el descobriment de l’escena gràcies a les seves tietes actrius.

De Mataró al teatre... passant per Dret

Tot i que des de petit tenia clar que volia fer "funció", Pera es va matricular primer a Dret, i després a Magisteri, per poder treballar als matins i fer teatre a les tardes. Però va arribar un moment clau: "No podia compaginar-ho més. Vaig deixar l’escola. Aquell dia vaig sortir de l’armari teatral".

La Meri i un petó al cancell

Un altre dels moments més emotius de l’entrevista arriba quan parla de la seva dona, Meri, a qui coneix des de l’adolescència. “Ella venia a les 8 del matí al mercat per veure’m abans d’anar a l'escola”, explica. El primer petó, recorda, va ser "al cancell de casa seva", i es van casar un dilluns, aprofitant que era l’únic dia lliure de funció. L’endemà ja eren a Madrid per treballar. “El viatge de noces va ser una volta pel Palacio Real”.

Amb humor i sinceritat, Pera recorda també la manca de cultura musical de l’època: “No teníem cançó oficial amb la Meri, però ens va marcar Paraules d’amor del Serrat”. També van quedar captivats pels musicals de Londres, sobretot Les Misérables i Jesucrist Superstar, tot i que admet que ell mai ha fet musicals: “S’ha de fer molt bé i jo respecto molt el públic”.

“El públic i jo som protagonistes tots dos”

Malgrat tenir fama d’"obedient", Pera confessa que sovint, el dia de l’estrena, fa el que sent en el moment: “Si em poso on em diu el director no funciona, però si em poso on noto l’afecte del públic, sí”. Aquest impuls el va portar, en una ocasió, a ser retret per l’actriu Rosa Maria Sardà durant La Rebaixa, tot i que l’obra va acabar sent un gran èxit.

També reivindica el seu vessant dramàtic, recordant el Manelic que va interpretar a Terra Baixa: “Jo tenia una innocència i una veritat tremenda. El mèrit no era que un home fort matés el llop, sinó que un nano petit com jo ho fes amb il·lusió”.

“Sóc un vampir del públic”

Ja a la recta final de la conversa, Pera reflexiona sobre la seva relació amb l’escenari i amb l’ofici: “El públic em xucla, m’alimenta. Quan hi ha màgia, és màgia per tots”. I amb aquell punt d’humilitat catalana que el caracteritza, resumeix la seva filosofia vital amb una frase rodona: “Els èxits són accidents i els fracassos, lliçons”.

L’èxit, el fracàs i la por escènica de viure

Si hi ha algú capaç de desmitificar l’èxit amb una dosi d’humor i lucidesa, és Joan Pera. Per a ell, l’èxit és, literalment, un accident. “No li dono massa importància. Em fa una mica d’angoixa tenir èxit”, confessa amb una humilitat que desconcerta, tenint en compte la seva trajectòria. En canvi, el fracàs, diu, és pedagògic: “Et fa preguntar-te què has fet malament i com ho pots millorar.”

Tot i l’èxit professional —i l’estima del públic—, admet que de vegades el reconeixement l’ha fet perdre una mica la perspectiva. “Fins i tot jo, que no m’agrada gens perdre-la, de vegades la perdo”, diu. Però, fidel a si mateix, sap riure-se’n: “Ara em fas una entrevista i estic en un moment que tinc èxit. Estic una mica angoixat...”

També revela el seu compromís incondicional amb l’ofici. Quan la seva mare va morir el primer dia d’una gira amb Paco Morán, va volar de matinada a Barcelona per acomiadar-la i va tornar a temps per fer funció a la tarda. “Sempre hi he sigut. Quan em necessiten, jo hi soc.”

Paternitat amb sentit de l’humor

A casa seva, el concepte de família és tan ampli com el seu somriure: sis fills en set anys. Primer, tres. Set anys després, un quart. I al cap d’un any, bessons. “Amb un any vaig passar de tres a sis”, diu com qui explica una escena d’una comèdia clàssica.

“No he tingut sis fills per ideologia de fills, m’han vingut així”, aclareix. Ni ell ni la seva dona, la Meri, van perseguir tenir una nena. “Ella era la reina femenina de casa”, diu, amb una estima que traspua en cada frase.

Quan li pregunten quin dels fills estima més, respon amb una frase que el seu fill Roger repeteix sovint: “El que estimo més és aquell que més ho necessita en cada moment.” La paraula que més es diu a casa seva, afirma, és “compartir”.

L’humor, dins i fora de casa

Tot i fer riure tot un país, Joan Pera reconeix que això també té desavantatges. “Hi ha amics que només em volen perquè els faci riure”, diu, mig seriós. I confessa que el seu humor no és d’acudits, sinó de situacions: “Ara m’he fet mal aquí, ara no puc… És més així.”

A casa també ha hagut de fer de guàrdia civil quan tocava, encara que de vegades, diu, els seus fills se li escapaven tot rient. “Jo exagerava una mica quan renyava, coses d’actor”, admet. Una vegada, perseguint un dels bessons, va sentir: “Jo soc l’altre! Jo soc l’altre!”

Nadal, pessebres i el llegat

El Nadal a casa seva comença per la Puríssima, i no hi falten mai el pessebre —“tan gran com aquesta taula”— ni la rifeta de l’“amic invisible”. Fa anys que ell en fa el muntatge tot sol, però si algun any no el fa, “tothom el troba a faltar”.

“El dia de Nadal és sagrat: passem la nit i el matí junts, i després vaig a fer la funció”, explica. Perquè si alguna cosa ha defensat sempre, és que el teatre és una manera de viure, però mai no l’ha privat de la vida.