Ana San Martín: "Fer 'El Fantasma de la Ópera' és un somni i un malson"

Barcelona

Ana San Martín va debutar fa 18 anys, encara adolescent, al Tívoli de Barcelona fent de Sharpay, la nena pija repel·lent obsessionada amb la fama de 'High School Musical'. Un personatge que no té res a veure amb el caràcter de l'actriu gallega, tot calidesa i proximitat. Ens rep al vestíbul del teatre centenari del carrer Casp on ha tornat, al costat de Daniel Diges, com a protagonista d'un dels musicals més famosos de la història, 'El Fantasma de la Ópera' d'Andrew Lloyd Webber. En l'entrevista l'acompanya (arribarà tard pel col·lapse de trànsit a les rondes) Miquel Tejada, director musical de l'espectacle.

Musical d'èxit

L'any que ve, El Fantasma celebrarà 40 anys de representacions ininterrompudes a Londres. A Nova York, ha estat 35 anys en cartell. I s'han estrenat versions i gires arreu del món, com aquesta que s'està fent per Espanya, que es podrà veure fins l'1 de febrer al Tívoli. Per San Martín "la història té misteri, dilemes i una música preciosa. El meu personatge, Christine, és una ballarina del cor del Teatre de l’Òpera de París. Un dia substitueix una cantant i comença a destacar. El seu pare, abans de morir, li va dir que li enviaria l’Àngel de Música. Ella comença a escoltar una veu que li diu com cantar, i pensa que és l’Àngel. Però potser no ho és. Potser és algú (el fantasma?) que l’està fent stalking. A més, hi ha un triangle amorós amb un amic de la infància. El fantasma ha patit molt, però... això justifica el que fa? És molt tòxic".

La veu

El musical de Lloyd Webber és molt exigent vocalment. En segons, es passa del pop a l'òpera: "Necessites tècnica lírica i moderna. Faig escalfaments molt llargs cada dia. És com voler fer un espagat en fred: no pots. I després hi ha elements com l'aire condicionat. Si la sala està massa freda, em refredo. Estic en corsé, ballant, suant... i després he de cantar òpera superaguda. La veu és ultra delicada. Tot afecta: les hores de son, la hidratació..." diu la cantant, i afegeix que per ella fer aquest musical era un somni, però també "és un malson" per la complexitat vocal. Mentre ens respon, i a poca estona de començar la funció, el vestíbul del Tívoli és va omplint de membres de la companyia per escalfar: "És una bogeria divertida. Escalfament físic, vocal, notes del dia anterior, maquillatge, perruca, micro, vestuari... L’orquestra escalfa, els tècnics fan proves. És un espectacle tècnicament complicat, amb trucs de màgia".

La Blanca

Després de treballar a Madrid, Ana San Martín torna a Barcelona on va interpretar un dels papers més emblemàtics de la història del teatre català, la Blanca de 'Mar i cel' (2014). Per preparar-se el personatge va aprendre la llengua: "Els de Dagoll Dagom em van dir “la Blanca ha de parlar català.” I jo vaig dir: “Vinga.” Tinc sort amb els idiomes. No recordo patir estudiant. Va ser immersió total. Al ser gallega, ja parlava dues llengües. Això obre molt el cap. Entre el francès i el gallec, pilles molt del català. També haig de dir que hi ha gent que em feia servir d’excusa per martiritzar el marit: “Aquesta porta quinze anys i n'ha après.” Però també hi ha gent que no té facilitat. Si el català fos la meva àlgebra, jo no hauria après. També cal empatia".