La biblioteca popular, amb Marta Cava

Barcelona

La bibliotecària del 'Tot és comèdia' porta un recull de contes i relats.

Ningú encaixa com tu / Miranda July (Comanegra). Traducció de Bel Olid

Difícilment veureu a una editorial “celebrar” els llibres que no els hi han funcionat i encara, menys explicar-ho públicament. Miranda July ha estat un dels noms que aquest estiu s’ha sentit més perquè la seva novel·la “De quatre grapes” (Angle editorial) ha sigut tot un èxit. El que poca gent sap és que l’any 2024 Comanegra va publicar un recull de relats de l’autora que, com ells mateixos van reconèixer a Twitter, no va funcionar i no va trobar massa lectors a casa nostra. Potser ara que amb la novel·la ha triomfat, algú s’anima a buscar algun exemplar dels seus contes a llibreries o biblioteques i li dona una oportunitat.

Definir l’estil d’aquesta autora americana no és fàcil, és una barreja dels personatges esbojarrats de la sèrie «Girls», al desencís vital dels de la Sally Rooney i moments amb frases dignes d'una cançó del Guillem Gisbert. Hi ha contes incòmodes, d'altres més quotidians i alguns amb situacions raríssimes, però tot i així, July no perd de vista les escenes quotidianes i vitals i, per això, connectes amb les històries i els seus personatges.

Un gat negre al jardí / Irene Zurrón (L’Altra)

L'altra meitat del premi Documenta del 2024 - atorgat ex aequo - va ser "Un gat negre al jardí". Poques vegades m’ha passat amb un llibre de relats el que m’ha passat amb aquest: que tots els textos m’hagin agradat i que en tots hi trobava alguna cosa que em cridava l’atenció: la manera en com estaven escrits, un personatge, una història. Farcits de situacions quotidianes i de situacions que jo, nascuda l'any 90 com l'autora, he viscut o he sentit d'alguna manera o altra (però no vull caure en la trampa de qualificar-ho com a llibre “generacional” perquè seria injust i una barrera per a d’altres lectors) i m'ha fet connectar-me a les històries d'una manera especial. Controlant bé els tempos per no acabar els contes de manera atropellada (com a vegades passa) Zurrón enfila de manera finíssima trames i personatges per explicar molt en molt poques línies. Tot un descobriment.

Relats de Sant Petersburg / Nikolai Gógol (Clandestina). Traducció de Glòria Artiaga.

Qualsevol excusa és bona per treure a passejar els grans noms de la literatura russa clàssica. En aquest cas, toca Gógol, un dels pocs que no s'adiu a l'etiqueta de "senyor rus trist", perquè ell és tot al contrari: és un mestre de la sàtira i de l'absurd que et construeix una història que sembla perfectament quotidiana i l'acaba donant tantes capes d'inversemblança que, no saps com, no pots parar de llegir i encara diré més: de riure. En aquest volum, s'han recopilat diferents relats breus de l'autor que tenen el mateix eix en comú: tots passen a la ciutat de Sant Petersburg (i en tots hi apareixen funcionaris amb ínfules i una burocràcia estúpida i inútil) i mentre ens narra la vida, aparentment insignificant, dels personatges que habiten la ciutat. Destaco, el relat de «El nas», feia temps que no llegia un relat tan divertit i tan estrany alhora, però que funciona tan i tan bé.

Ocells de fang / Santiago Rusiñol (Cap de brot)

Segur que si pensem en Santiago Rusiñol el primer que ens ve al cap és teatre. Però l’autor de Sitges no només va ser dramaturg, va tocar moltes altres coses més enllà d’això: com per exemple, els relats. “Ocells de fang” havia passat força desapercebut i és, potser, un dels millors Rusiñol. La joveníssima editorial Cap de Brot, van decidir que aquest fos el títol fundacional de la seva aventura. Una aposta arriscada, però tot un encert. En aquesta obra, ens trobem un aplec de vint-i-tres personatges que no acaben d’enlairar-se a la vida, que volen molt i reben poc, que tenen un regust agredolç en aquesta vida que viuen. La gràcia de tots els textos és veure com Rusiñol desplega una crítica àcida, mordaç, irònica i sorneguera de tot allò que envolta a la societat i que t’han ens agrada als catalans: riure de mort i de qui el vetlla.

Pinya de rosa: marines i boscatges / Joaquim Ruyra (Cràter)

Tanquem també amb un altre gran nom de la literatura catalana: Joaquim Ruyra. “Pinya de rosa” és una versió ampliada de “Marines i boscatges”, amb la tria que va fer el mateix autor dels textos. Aquesta obra està formada per vuit relats que són, sobretot, un festival de descripcions del paisatge i les sensacions que tenen diferents personatges amb el mar com a eix principal (i per mi, la millor part de l'obra), seguides d'uns relats més de tall fantàstic i acaba amb unes "novel·letes" més breus.

Tots els textos de Pinya de rosa m'han agradat molt i mireu que sempre que llegeixo llibres de relats sempre dic allò "n'hi ha de millors i n'hi ha que no m'han entusiasmat tant", perquè tant me fa el què m'expliqui Ruyra: jo necessito llegir el parlar mariner, el vocabulari, aturar-me a buscar què vol dir aquella paraula que no he entés, gaudir de les descripcions, de llegir expressions com "xàfec de sol", de deixar-me endur per la corrent d'allò que Ruyra ha escrit. També de com capta tant bé l'essència del mar: un lloc que pot ser un espai de joia i gaudi, però també del perill que pot tenir: les tempestes, el vent, la pluja. El mar et pot donar la vida, però també, prendre-te-la en un segon.

Si — com a mi — us agraden les històries marítimes, creieu-me que heu de llegir a Ruyra. Pujar a la seva barca i deixeu-vos endur per les suaus onades de la seva prosa