“Els humans som l’única espècie capaç de voler fer tal estupidesa”

Barcelona

Només cinc persones al món han aconseguit completar el Gran Camí de l’Himàlaia sense cap mena d’assistència. Una d’elles és catalana. Es diu Sergi Unanue, i ha recorregut 1.700 quilòmetres, durant 99 dies, sense guia, sense experiència prèvia en alta muntanya i amb 20 quilos a l’esquena.

A El Balcó hem parlat amb ell coincidint amb la publicació del seu llibre El sendero de las nubes, on relata l’aventura, però també tot el que va aprendre caminant pel sostre del món. Unanue i el seu amic Dani van decidir afrontar la ruta més dura del Nepal: el Gran Camí de l’Himàlaia, una travessa que creua el país d’est a oest a una altura mitjana d’entre 3.000 i 5.000 metres. “Pensàvem que arribaríem al final amb eufòria, saltant i cridant. Però quan vam arribar no va ser així. Ens vam quedar en silenci. Havíem deixat massa enrere per celebrar-ho.”

Durant el trajecte, les dutxes d’aigua calenta van ser un luxe raríssim: “La primera va arribar després de dos mesos”, recorda. Els obstacles, en canvi, eren constants: allaus, tempestes, lesions, dolors físics, mal d’alçada i fins i tot un edema cerebral. Malgrat això, cada matí tornava a aixecar-se.

El que fa encara més singular la seva gesta és que ho van fer sense guia ni assistència, tot i que moltes persones del camí els advertien que hi havia passos impossibles sense ajuda. Només cinc persones al món ho han aconseguit, es tractava d’un repte personal. No volien que ningú els portés, volien perdre’s, equivocar-se, decidir per ells mateixos.

La convivència amb el seu company, el Dani, tampoc va ser fàcil: “Hi va haver moments molt durs. Ens vam enfadar, ens vam separar, ens vam fer mal. Però també ens vam cuidar molt. Sense ell, no ho hauria aconseguit.”

L’instint i la condició humana

Enmig de les muntanyes, sense cap estímul més que el paisatge, l’esforç i els pensaments, Unanue va descobrir fins a quin punt caminar també transforma la ment “El cos s’acaba acostumant al dolor”, i afirma que el més difícil és conviure amb els pensaments. Quan passes hores i hores en silenci, qualsevol idea pot convertir-se en un bucle.

Un dels moments més intensos del llibre és quan compara la seva experiència amb la dels animals que veu al camí: “Els humans som l’única espècie capaç de voler fer tal estupidesa”. Les cabres que trobaven pel camí buscaven la manera més segura d’avançar, ells, en canvi, arriscaven la vida per una simple trucada interna.

El viatge va ser també una immersió profunda en el Nepal. Van passar per zones molt turístiques, com la de l’Annapurna —amb més de 150.000 visitants l’any—, però també per pobles on van passar dies sense veure cap altre ésser humà. En alguns llocs, tothom els volia ajudar: “Recordo un poble, Chharka Bot, on tothom ens acollia sense demanar res, només volien conèixer-nos.” En d’altres, però, van viure la cara menys amable del turisme.

També hi va haver escenes que el van marcar per sempre. Durant el recorregut, va travessar zones que havien estat literalment engolides per la natura: pobles sencers sepultats sota allaus de pedres i roques, on abans hi havia cases, supermercats i vides quotidianes. Davant d’aquells paisatges, el silenci de la muntanya es feia gairebé sepulcral.

Malgrat tot plegat pogués tractar-se d’una expedició caríssima —fins a 20.000 euros amb agència—, ells ho van fer amb un pressupost de només 1.000 euros per persona: “Volíem demostrar que no cal ser milionari per viure aventures. Només cal ganes, temps i voluntat.”

“Hi ha una bellesa en el perill”

Tot i les lesions, el fred i les pors, Unanue reconeix que tornaria a repetir-ho. “Hi ha una bellesa en el perill. L’Himàlaia t’obliga a despullar-te de tot el que no és essencial.”

No era, però, la seva primera aventura. Aquest barceloní de 34 anys ja havia travessat Europa fent autoestop, creuat Cambodja caminant, recorregut Mongòlia a cavall i viatjat fins a Hong Kong en vaixells autoestop. L’esperit aventurer li ve de petit, i amb aquesta darrera aventura deixa clar que el viatge per a ell és molt més que un desplaçament; és una manera de viure, d’aprendre i de posar-se constantment a prova. Travessar l’Himàlaia sense guia ni experiència prèvia en alta muntanya no era només un repte físic, sinó també una exploració interior, una forma d’entendre el món i d’entendre’s a si mateix enmig del silenci i la immensitat.