“L’aigua com a refugi i un espai segur”: la passió per nedar en aigües obertes

Barcelona

A la vora del Mediterrani, no hi ha àngels que caiguin del cel, sinó nedadors que caminen –o millor dit, neden– al costat de qui s’atreveix a posar-se per primera vegada en el mar o a afrontar llargues distàncies. Aquesta figura, importada dels Estats Units, acompanya i protegeix, com explica en Raül Romeva: “Són persones que ens posem darrere i acompanyem la gent en aquestes coses. Ens agrada que la gent li agradi.” Però, per primer ser àngel del mar, un dia ell va decidir endinsar-se de ple en aquest univers del neoprè, on l’aigua és refugi i cada braçada una lliçó de vida.

Nedar al mar és una pràctica que cada dia atrau més adeptes. Segons l’Associació Mundial World Open Water Swimming, és l’esport que creix més ràpidament al món, amb clubs que broten a peu de platja i travesses que multipliquen la seva popularitat. Aquest augment coincideix amb la recent publicació de Hipòxia, d’en Raül Romeva, on el protagonista, en Blu, descobreix en l’aigua un refugi i un espai segur: “L’aigua és un espai de meditació, on pots deixar la ment en blanc i pensar només en la propera abraçada”, coincideixen la Mònica Artigas i l’Ivan Díez, periodistes i apassionats de la natació.

Per a molts, el mar intimida. La Mònica recorda com, fa només dos anys, encara sentia por de l’aigua oberta, “és un espai fascinant”, explica l’Ivan, on assegura que has de coneixer-te, saber les teves capacitats i respectar-les i, evidentment, com en qualsevol esport a l’aire lliure, "la preparació i la consciència són clau.”

Les llargues travesses, com la Radical Experience o l’Onko Swim –on nedadors recullen fons solidaris mentre recorren fins a 30 quilòmetres de costa–, posen a prova tant la resistència física com la mental. Cada braçada és una lliçó de vida: caure i aixecar-se, aprendre dels errors, comprendre que la paciència i la constància són imprescindibles. En Raül Romeva ho sintetitza: “El procés d’aprenentatge és que no et surti a la primera, ni a la segona. Aprendre és tornar-ho a intentar una vegada i una altra fins que ho aconsegueixes.”

Nedar no és només córrer o pedalear, és submergir-se en un ambient líquid que coneixem abans de néixer i que, potser per això, ens aporta una calma profunda. Entre maduses, corrents i la immensitat del mar, cada braçada és un exercici de concentració, respecte i descoberta. És un ritual que connecta amb la nostra naturalesa més primitiva i amb la necessitat humana de sentir-se present, conscient i en harmonia amb l’entorn.

El fenomen de nedar en aigües obertes creix, però el respecte pel mar continua sent imprescindible: “És un espai públic que hem de conservar”, recorda l’Ivan, “Tothom hi pot accedir, però cal fer-ho amb consciència, respectant-se i respectant l’entorn.”

Al final, nedar al mar és això: abraçar el desconegut amb prudència, confiar en els que t’acompanyen i, sobretot, descobrir que la gran lliçó de qualsevol esport, especialment el de resistència, és la vida mateixa: provar, fracassar, aprendre i tornar-ho a intentar.