Xiula: "La infància dels vuitanta va ser heavy"

Barcelona

Jan Garrido, Ricard González, Adrià Heredia i Marc Soto porten catorze anys sobre els escenaris. Són Xiula, un grup adreçat al públic infantil que combina música moderna amb continguts reivindicatius. Ara publiquen Xiulalaland, el seu setè disc amb què faran gira a partir del febrer.

"Dedicar-nos a la música és un privilegi. No ens guanyem la vida de manera sobrada, tampoc ens fem rics, però subsistim". Venen del món de l'educació, la teràpia i d'altres projectes musicals, i expliquen que va ser l'animador infantil Pep Callao qui els va fer apostar-ho tot al grup. "Tractem temàtiques que creiem que poden preocupar a les famílies i els nens i nenes. Ho fem buscant enginy a les lletres i amb una proposta d'espectacle que sigui tant per petits com per grans".

La masculinitat, el dret a manifestar-se o l'escalfament global són alguns dels debats que obren a través de les seves cançons. "Des de Verdura i peix vam veure que funcionava parlar d'una cosa concreta en primera persona. Com si nosaltres fóssim els nens, que ho hem sigut, i també tenim problemes similars. Si parlem del cos, no ens posem en aquesta cosa tan divulgativa i dogmàtica, sinó que ho fem de manera explícita perquè a partir d'aquí les famílies i els infants vegin què els passa", diuen.

Pots pixar assegut és una de les col·laboracions del disc amb Manu Guix. "Hi ha un tema de privilegi, sobre com als nens ja els ensenyem que poden pixar a qualsevol lloc, i, en canvi les nenes ho han de fer de manera més amagada. Aquí ja es genera una diferència simbòlica important".

Sobre la infància, Jan Garrido explica que anant a teràpia t'adones que potser no ha estat tan feliç com pensaves. "A casa meva hi va haver melons. Violència maltractada, sexualitat d'aquella manera, vam fer un bon consum d'estupefaents... i coses vinculars des de petits a totes les famílies, i qui digui que no és que no ho ha pogut mirar; i no passa res". Recordant la seva escolarització es posa les mans al cap. "No recordo cap professor bo, molta tensió a classe, molta violència, situacions de bullying... la infància dels anys vuitanta va ser heavy".

Haver tingut fills l'ha fet revisar una sèrie de coses que durant una època es consideraven normals. "Hem de fer mirada interna. Si no mirem en profunditat, repetim patrons i de cop et trobes en un dinar familiar on ningú para els peus a qui se li hauria de parar", comenta Garrido.

Mirant enrere, el grup està orgullós de la trajectòria que han fet fins ara i de la transcendència d'alguns dels seus temes. "Hi ha cançons que es mouen a les escoles i que seguiran sonant, serviran per treballar coses. Molts nens i nenes s'han sentit acceptats perquè surten a la lletra d'una cançó. Et va arribant en partícules, en persones que et paren pel carrer i et diuen gràcies per la música que feu, una mica és això".