Sandra Monfort: "No érem capaces de viure l'èxit de Marala, estàvem atropellades per la vida"

Barcelona

Després de vuit anys de trajectòria, el grup Marala va acomiadar-se dels escenaris al gener. El trio format per Selma Bruna, Clara Fiol i Sandra Monfort va separar-se definitivament fent tres últims concerts a casa de cadascuna d'elles, Barcelona, Palma i València. Ara, estrenen un curtmetratge al festival IN-EDIT que recull aquesta última etapa: No hi ha foc etern.

Sobre l'èxit

"Ha sigut un any intens des que vam començar amb el comiat de la banda i el tancament intern nostre", diu Sandra Monfort. "Marala ocupava molt d'espai en les nostres vides, ho tenim molt present encara". El documental no és només un retrat del final del grup, sinó que posa damunt la taula la idea que es té d'èxit. "És un concepte que no és real i que mos fa sentir exhaustes, frustrades i cansadíssimes. És un sacseig continu del cos, i hi ha moments en què estàs preparada i d'altres que no pots suportar-ho i necessites una vida tranquil·leta; una rutina diària i una economia estable, perquè en el món de la música tot està damunt d'un fil. És una feina de funambulista". Tota aquesta incertesa que vivia el grup és precisament la que no es percebia des de fora. "A Marala li estaven passant coses precioses, però estàvem tan atropellades per la vida que no érem capaces de veure-les, tastar-les i columpiar-nos en elles. No estàvem satisfetes perquè costava molt de mantenir el projecte, encara que anava com un tir. Has d'estar completament entregada a la música perquè et doni un retorn. No tot són flors, la vida també és això".

"Gloriosa Marala"

L'últim disc de Marala va ser Jota de morir, on parlaven de la mort i els finals. "Dins la gira em van diagnosticar un càncer de mama, i vaig reflexionar molt sobre com moltes vegades posem al davant la feina o coses que no tenen tanta importància. Hem d'atendre bé les nostres necessitats com a humans, que són acompanyar-nos, cuidar-nos i compartir l'amabilitat i la generositat per sentir-nos més forts i capaços de viure aquesta vida que és preciosa". El grup va acomiadar-se amb una última cançó, Patrona, una oda al trio i al llegat que deixen més enllà de la música. "De companyerisme entre dones. El patriarcat ens ha ensenyat que hem de ser enemigues, comparar-nos. Nosaltres hem fet un exercici per trobar espais on totes poguéssim brillar per igual, convidant a l'altra a oferir el millor d'ella envoltada d'altres dones. Això ho hem après amb Marala i podria ser una referència per altres grups".

La seua València

Amb major o menor mesura, totes tres continuen dedicant-se a la música. Monfort porta anys amb la seva carrera en solitari que farceix de referents valencians. "On se'm nota més la valencianitat és en la burrera. Aquesta tonteria de burlar-nos de nosaltres mateixos des d'un humor molt genuí. Al final, el poble valencià anem pegant-mos hòsties, i la manera de travessar-les és riure-mos d'elles. Òbviament, també fem molta feina de col·lectivitat i militància, però sempre tenim l'humor per bandera i m'encanta portar-ho amb mi". La cantant va dedicar una cançó a la seva terra després que fos arrasada per la Dana. "Va ser duríssim. Jo estava enmig del tractament de càncer i els metges em van recomanar no anar a arreplegar fang perquè estava dins de la població vulnerable. No poder estar allà va ser horrible. A tot valencià, a tota valenciana mos va rebentar moltíssim. Hi ha molt d'enfado, encara, perquè hi ha moltes vides que s'hagueren pogut salvar si s'haguera gestionat d'una altra manera. Això és duríssim d'entendre, i més quan la gent que tenia aquestes responsabilitats polítiques encara està al govern. Tota la gent que ha perdut familiars té una ràbia i una impotència molt gran perquè no han rebut un perdó per part de ningú. No han rebut res". La gira del seu últim EP, La mona de nit, acabarà a finals d'any passant per Sellent, València i Tàrrega.