David Trueba: "Del cinema m'agrada el moment exacte on decideixes treure't les ulleres fent l'amor"

Barcelona

David Trueba (1969) adapta per primera vegada una de les seves novel·les. Va publicar Blitz l'any 2014, i ara la porta als cinemes amb David Verdaguer i Isabelle Renauld com a protagonistes. Siempre es invierno és una comèdia dramàtica sobre tornar-se a enamorar, fins i tot quan donaves per tancat el capítol de l'amor. We are not through with love.

Ser deixat

"Prefereixo el ghosting que un missatge de crec que això nostre no funciona", diu el director. A la pel·lícula, el personatge de Verdaguer rep un missatge que no és per ell. La seva parella el deixa en un restaurant de kebab i ell queda perdut pels carrers de Bèlgica. "Els missatges serveixen molt pel principi i el final dels amors. És una tecnologia que dona una distància, una higiene de comunicació. Però en aquest cas, és un error. Ella li envia un missatge al seu amant, un cantant uruguaià, cosa que és terrible. No hi ha manera de refer-se si et deixen per un cantant, i a més uruguaià. Bé, un futbolista del Saragossa és pitjor. En el sentit que no és una estrella. Si et deixen per l'Mbappé, bueno, ho entenc, però si és pel defensa central de la Unió Esportiva de Sabadell? Uf".

Ulleres i mitjons

No cal haver-ho viscut tot per escriure. "Els escriptors projectem molt. No hem assassinat ningú, i fem històries d'assassinats. Sempre hi ha una fascinació per pensar en com faries les coses. A vegades utilitzes elements de la vida real, en la construcció de personatges o de successos, però jo no li diria a ningú que has de patir en l'amor per escriure una bona novel·la. A l'amor sempre vas a patir, perquè les circumstàncies de les relacions, si són plenes, tenen una certa tendència a arribar a un final". La pel·lícula està plena de detalls ridículs i absurds que traslladen la vida normal a la pantalla. "Això és el que més m'agrada del cinema. Posar al centre de la seqüència una quotidianitat, un detall imperceptible, perquè a vegades el cine és èpica, massa histriònic i espectacular. A mi m'agrada veure el moment exacte on decideixes treure't les ulleres si estàs fent l'amor".

La mirada

La reconstrucció del protagonista comença quan coneix l'Olga, una dona uns quants anys més gran que ell. "Quan mira la fotografia d'ella de jove, pensa en la injustícia de no haver-la conegut quan eren els dos de la mateixa edat. Però allà veu que són la mateixa persona, i canvia completament la mirada que té sobre ella; obre una porta". Una porta que trenca amb l'estereotip d'home atractiu i madur per posar-hi una dona, aquest cop. "Estem acostumats a la presència en l'audiovisual de relacions en què ell és molt més gran. Sense crítica ni reflexió, és un fet normal. La pel·lícula va en direcció oposada, i hi ha moments d'una intimitat que són incòmodes per la gent que no està acostumada ni a pensar que això és possible", explica Trueba sobre les escenes de sexe entre els dos personatges. "Havia de ser llarga. L'espectador ha de fer l'exercici de preguntar-se per què està pensant que és massa llarga, per què l'està incomodant. I fins que no arriba al punt on decideix que la pertorbació és un problema seu, no talles l'escena".

Amor, amor

A Siempre es invierno, apareix el debat de ser tireta o trampolí. En una relació, o arregles el que algú ha trencat abans, o serveixes de pont per la següent persona. "L'altre dia al tren hi havia una dona que deia que sempre acabava sent la infermera. Ajudar un altre a oblidar o a continuar la vida està bé, però hi ha aquest problema d'acabar sent la cuidadora. El trampolí tampoc està malament... al final, les relacions són l'acord en les intencions. El que no s'ha de ser, és ferida". I el que no fa mai David Trueba és preguntar sobre la pel·lícula. "És una invasió. El que m'agrada de la literatura és que la gent llegeix el llibre a la seva intimitat. Jo no faig mai la pregunta, com a director has de respectar la relació de l'espectador amb la pel·lícula, especialment quan apel·la a la sensibilitat de cadascú".