Pep Prieto: "Les àvies son unes superheroïnes i no ens n'adonem"

Girona

Amb el crític de cinema i escriptor Pep Prieto (Girona, 1976) hem passejat pels escenaris de la seva infantesa, que també són els de la seva novel·la Rosita (Columna), guanyadora del Premi Prudenci Bertrana. Ens citem al carrer dels Ciutadans, en ple Barri Vell, a l'entrada de casa els avis materns on va viure de petit, després de la separació traumàtica dels pares quan només tenia 5 anys. El llibre comença amb un pare violent escridassant la mare i uns avis que "rescaten" la filla i els nets per portar-los al seu pis: "Aquest inici era important per entendre com el nen protagonista acaba sent fill de la seva àvia Rosita. La seva mare és molt jove, i l’àvia fa el paper maternal", diu Prieto que reconeix que la història parteix de les seves pròpies vivències. Però també juga amb la ficció, sobretot envoltant de misteri la figura de la seva iaia.

Gentrificació

L'àvia Rosita cada matí duia el seu net Pep a l'escola. Aquest mateix recorregut l'hem fet durant l'entrevista amb Prieto. Travessem un Barri Vell de Girona que ha canviat radicalment des dels anys 90 quan van deixar la finca. Un lloc marcat per la turistificació i la presència de ciclistes internacionals: "La gent passa per aquí per anar a veure el Temps de Flors, però no per quedar-s'hi a viure, entre altres coses, perquè l'habitatge és impossible. El barri s'ha sofisticat, és més maco, més net, més tot, però no queden veïns del barri original, els han expulsat. I això és trist".

Les iaies

La novel·la de Pep Prieto reivindica tota una generació de dones obligades a ser mestresses de casa: "Volia fer una reflexió sobre com vam normalitzar que les dones estiguessin tancades a casa. Ara hem evolucionat, però mirar enrere fa mal". També és un homenatge a totes les àvies "perquè crec que són unes superheroïnes que tenim a les nostres vides en molts casos. I de vegades no som capaços d'entendre, quan som petits, la importància que acabaran tenint. T'he de dir que m'impacta molt veure en una llibreria el meu llibre amb el nom de la meva àvia Rosita i el meu. Si ella fos viva em diria que a on vaig explicant la seva història (riu)".

Bullying

A més d'un pare violent, la separació i l'adaptació a una nova llar, el nen protagonista del llibre haurà d'enfrontar-se a l'assetjament escolar. El nostre passeig acaba a l'Escola Joan Bruguera on Pep Prieto va patir bullying: "No teníem ni nom per això. Et deien: “Són nens.” Però això t’acompanya tota la vida. L’única persona que va parlar amb l’escola va ser la meva àvia. Hi va haver resistències a creure que els abusos passaven. Al llibre hi ha un capítol que és una immersió en les emocions d’una persona assetjada. Dic una frase que penso de veritat: et creen un ésser ple de ràbia del qual ja no t’escaparàs mai més. Encara recordo perfectament les humiliacions". El cinema va ser el refugi "que em va salvar la vida", conclou l'escriptor.