Ramon Gener:“No sé dir que no i tot em fa il•lusió”

Barcelona

Una pel·lícula de 2016 amb Meryl Streep va donar a conèixer al gran públic la figura de Florence Foster Jenkins, l'excèntrica milionària nord-americana que va arribar a ser una "diva" de l'òpera sense saber ni afinar. Deu anys abans, una comèdia de l'autor Peter Quilter estrenada a Londres ja havia posat en el mapa "la pitjor cantant del món". Glorious! va ser un èxit que s'ha representat en una trentena de països. Ara, s'acaba d'estrenar a Catalunya, al Teatre Poliorama de Barcelona, amb Marta Ribera (la "diva"), Santi Millán (l'amic-assistent) i, en el seu debut teatral, Ramon Gener (el pianista acompanyant).

I ara, actor

Ramon Gener, conegut per la seva faceta de divulgador cultural en programes de televisió com Òpera en texans, This is art o Això no és una cançó no és aliè, ni de bon tros, als escenaris. Músic i cantant (baríton) de formació (també va estudiar Humanitats i Empresarials), va actuar amb regularitat fins que ho va deixar. I últimament, l'hem vist en un format a mig camí de l'espectacle musical i la divulgació 'Love, love, love' al costat de l'actor i còmic José Corbacho. Recentment, també ha fet el seu debut literari amb la novel·la 'Història d'un piano', Premi Ramon Llull 2024.

La Florence

"Florence és un personatge tant magnífic, esperpèntic i patètic com entranyable: una icona per a tothom que es dedica a l’òpera. És aquella persona que fa el que li dona la gana i li és absolutament igual el que pensi la gent", diu Ramon Gener, que ha hagut d'ensenyar a cantar "malament" una de les millors veus del teatre musical, Marta Ribera: "Quan li deia “ara està perfecte” volia dir que estava molt malament". Sobre la seva estrena com a intèrpret teatral, Ramon Gener diu: "No soc actor, però necessitaven algú que fos capaç de tocar i de fer la direcció musical. Potser no hi havia tant on triar. No sé dir que no i les coses em fan il·lusió".

La literatura

I preguntat sobre les il·lusions que li queden per complir, Gener diu: Des que vaig tenir la sort de guanyar el Ramon Llull fa un parell d’anys, amb 'La història d’un piano', que va superbé i que ja porta deu traduccions, és molt bonic anar a presentar la novel·la a Mèxic, a l’Argentina, a París, a Moscou... M’agradaria concentrar-me cap aquí. De fet, estic escrivint una novel·la a trossets, quan puc. M’agradaria deixar de fer algunes cosetes per tenir una miqueta més de temps per escriure. És una història d’emigració italiana cap a l’Argentina. Una història d'amor, que passa en tres moments diferents de la història, en el mateix vaixell, i en diferents moments del segle XX"