Pilar Aymerich: "És culpa nostra no haver sabut explicar als joves què va ser la dictadura"

Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) va ser testimoni dels anys de censura del règim, dels moments més convulsos de la Transició i de les primeres manifestacions feministes. Dedicada al fotoreportatge i al retrat, els seus primers treballs van sorgir paral·lelament a la mort de Francisco Franco. Ara, 50 anys després, troba "horroroses" les últimes dades del CIS: més del 21% de la població considera que els anys de la dictadura van ser "bons" o "molt bons". "Per a tots els que vam lluitar per una societat millor, aquestes dades són una mala notícia", reflexiona en aquesta entrevista a l’Aquí Catalunya.

"Hem d’haver fet les coses molt malament, suposo que no hem sabut explicar la història i què significa una dictadura", afegeix. Rememorant el seu passat, assegura que aquells 40 anys "ens van arruïnar la infantesa i joventut". Parla en plural, però cita la seva realitat: "No es podia fer res, segons com anaves vestida no podies pujar a l’autobús". Res a veure amb ara, diu, "els joves vesteixen com volen, estudien el que volen... No saben què és una dictadura", i això insisteix que és "molt greu". "És culpa nostra, de tots, perquè estàvem acostumats a callar", lamenta.

Fa just 50 anys, el 20 de novembre del 1975, Aymerich era al seu estudi de fotografia, a Barcelona. Tenia posada la ràdio, van anunciar que Franco havia mort. Va baixar al celler del davant, va comprar una ampolla de cava i va convidar la dona que l’ajudava a casa des de feia 15 anys, la Josefa. "Vol una copa, per celebrar que s'ha mort Franco?"; la Josefa va accedir, i va ser llavors quan li va revelar que un familiar seu havia estat a la vaga minera del 1962 a Astúries, i que per això havia estat un temps a la presó. Feia 15 anys que es coneixien i la Josefa no li ho havia explicat fins aleshores. "Era la por de dir que tenies familiars que havien estat a la presó en l’època de Franco", explica.

Els primers anys després de la mort del dictador diu que els recorda "amb molta alegria". Es respirava al carrer, "Barcelona era una ciutat nova, la gent sortia, contenta, reclamava els seus drets". Hi havia esperança de veure un país canviar. Aymerich va anar a cobrir diverses manifestacions d’aleshores; una d’aquestes, la de periodistes del 1976, a Barcelona. En una de les seves fotos s’hi veu una pancarta amb el lema "Que ens deixin ser periodistes". "En aquell moment el poder no estava acostumat que hi hagués periodistes que expliquessin el que passava al carrer", recorda la fotoperiodista. Va tenir problemes per accedir a llocs, a manifestacions; també la censura era una amenaça constant a la seva feina: "Havies d’anar amb compte amb el que publicaves". Posa l’exemple de Triunfo, una de les revistes d’esquerres més importants de l’època i on va treballar amb Montserrat Roig. “La van tancar durant sis mesos”, recorda. Franco havia mort, però una dictadura no és només una persona, “és el poder en general el que fa que es reprimeixi una societat".

I el fet de ser dona, com va influir en la seva carrera? “Havia de buscar estratègies diferents”, respon. Pilar Aymerich se sentia com una intrusa, “era una feina d’homes, hi havia manifestacions en què només hi era jo”. La fotògrafa es va formar en teatre abans de fer el salt amb la càmera, i reconeix que va ser gràcies a això que va decidir construir-se un personatge per poder treballar. Era “una nena inofensiva”, ben vestida, amb el seu maquillatge a la bossa, “perquè si hi havia càrregues policials, jo m’aturava en una cantonada i simulava maquillar-me per dissimular, com si passés per allí”. No corresponia que una dona estigués en llocs (manifestacions) com aquells. Hi havia una diferència de gènere.

Aymerich va veure néixer el moviment feminista, en va formar part. Va fotografiar les que van sortir per Barcelona el 1976 amb cartells que clamaven “Jo també sóc adúltera”, en suport a María Ángeles Muñoz, una empleada de la llar de 30 anys que va ser una de les últimes dones acusades d’adulteri a Espanya. En aquesta conversa recorda també les jornades de la dona que es van celebrar a la UB. “Ens va sorprendre fins i tot a nosaltres: esperàvem unes 300 persones com a molt, i n’hi van passar unes 4.000”, es posa contenta en recordar-ho. “Vam ser aleshores conscients de la força del moviment, van venir dones catòliques, d’esquerres, les d’alguns partits polítics... Vam veure que érem moltes i diferents, però que volíem el mateix”. Demanaven una cosa tan bàsica com la llei de divorci, l’avortament lliure, el dret a la pàtria potestat dels seus fills i l’abolició del delicte d’adulteri.