L'últim afusellat del franquisme: el secret que encara incomoda cinquanta anys després

Barcelona

El 27 de setembre de 1975, a les portes de la mort de Franco, l’Estat va executar Xosé Humberto Baena, un jove de Vigo de només 24 anys acusat d’assassinar un policia. Baena militava al FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota), una organització marxista-leninista clandestina que defensava la lluita armada contra la dictadura i que, en els seus comunicats interns, insistia que els seus objectius havien de ser estrictament uniformats per evitar víctimes innocents. El règim, però, el va assenyalar com a autor material d’un crim que ell va negar fins al final. És al llibre 'El verano de los inocentes: El secreto del último fusilado del franquismo', on el periodista Roger Mateos reconstrueix aquesta història plena de forats negres.

Mateos explica durant l'entrevista a El Balcó que un dels moments més colpidors del llibre és el darrer diàleg entre Baena i el seu pare, que va arribar a Carabanchel just abans de l'execució, amb només trenta minuts permesos de diàleg amb el seu fill. “Seria encara més dolorós que em diguessis que no ho vas fer, perquè estarien matant al meu fill i a un innocent”, li va suplicar. Baena va respondre: “Ho sento, pare, però jo no el vaig matar.” Mateos incorpora aquest testimoni, juntament amb documentació fins ara inèdita, com les actes internes del PCE (m-l) i del FRAP trobades a l’exili italià, que revelen com l’organització justificava la lluita armada i com el règim, acorralat i nerviós, va accelerar condemnes a mort per enviar un últim missatge d’autoritat. Una de les hipòtesis que planteja l’autor és especialment incòmoda: l’atemptat del carrer Alenza no l’haurien comès tres persones, sinó quatre, i el règim hauria silenciat aquesta quarta identitat per apuntalar el relat oficial.

Aquest agost, gairebé cinquanta anys després, el govern espanyol ha declarat nul·la la condemna de Baena, reconeixent que el tribunal que el va jutjar era “il·legítim”. La seva germana, Flor, va dir que per fi li havien “retornat l’honor”. Per Mateos, aquest gest institucional confirma el que el llibre ja retrata amb precisió: el fet que Baena no només va ser l’últim afusellat del franquisme, sinó també una víctima d’un Estat que, en la seva agonia, va preferir una condena ràpida a afrontar les llacunes d’un procés injust. Aquesta voluntat de “tancar el cercle” va convertir Baena en l’últim símbol tràgic de la repressió franquista.